Saps?

Una llum inquisidora enlluerna aquesta xica (font ací ) Un verb apropiat a les característiques lumíniques de l’oratge que estem patint estos dies és enlluernar, q ue significa «causar dificultat en la visió (d’algú) una llum massa viva». El sol t’enlluerna quan ixes al carrer o quan apuges la persiana en una habitació fosca, quan pensaves que havies fugit del seu implacable foc. Per la nit, també poden enlluernar els fars d’un cotxe que ve en direcció contrària a la nostra, en una carretera secundària de doble sentit d’eixes que recorres en estiu. En sentit figurat, enlluernar adopta el sentit de fascinar , de manera que una persona pot enlluernar-nos amb la «llum» dels seus ulls o del seu somriure, o amb tantes altres característiques impressionants i atractives del seu caràcter que vullgau imaginar. Esta paraula me l’ensenyà fa temps una dona major d’un poble de la Vall de Vernissa: «¡Que m’enlluerne!», digué en apujar la persiana. Fins aquell moment, jo gastava el castellanism...

I quina tocàveu? Em demanen, got en mà i quasi a cau d’orella, a causa del volum de la música. Per un moment em quede en blanc i no em ve al cap el nom (em passa sovint): Still loving you , conteste finalment. Ah, sí (la coneix). I hui jo pense en eixa cançó (em du records entranyables de companyonia), en eixa gran balada rock d’un grup alemany que canta en un anglés de lletres simples però efectives. I aquesta cançó trista ve tristament al cas aquests dies. No per coses que em passen a mi (afortunadament), però sí per coses que em conten que passen o que han passat a uns altres, coses que en algun moment, sense remei i per un motiu o per un altre, passen a tothom. Aquestes cançons bones i tristes, ¿ho són precisament perquè eixe lament no té remei, perquè no hi ha una eixida positiva possible? Igual que amb les set vides d’Antonio : després de cremar-ne sis, qui confia que l’última serà la bona? Qui se'l creu? Però parem de dir obvietats. A banda, a mi no em toca ara pensar en a...

De + el = del . Un amic filòleg m'hagué de recordar aquesta regla tan bàsica quan jo dubtava (o m'enganyava) en combinar preposició i article davant de topònims amb article com El Cabanyal o El Perelló. Mea culpa , ho sé, tot i que crec que el caos en la senyalització dels nostres carrers i carreteres (noms de pobles en valencià adaptats al castellà o en una mescla dels dos) col·labora un poc en aquestes confusions meues. Per tant (nota mental), caldria dir que «els meus avantpassats són del Cabanyal» i que «tinc records inoblidables del Perelló» (i no d'El Cabanyal o d'El Perelló). I quan es tracta de de + la ? Que la va en minúscula: «des de Port Sa Platja es veuen les fincorres de la platja de la Pobla de Farnals». L'altre dia recordí aquestes regles (tot i que no es tracte d'un nom de lloc) quan passava al costat d'aquesta furgoneta de correus.

L’altre dia estiguí a la fresca en la terrassa d’un amic de Picassent. Cada u portà el que tenia per casa i entre tots apanyàrem un bon soparet. En acabant, l’amic ens demanà amablement «Arremasseu si podeu lo que hi ha per taula». Es referia al plat mig acabat de papes, a uns quants tovallons usats i algun got. Arremassar o arramassar (esta última pareix que és la pronúncia correcta), vol dir arreplegar coses escampades o disperses, com per exemple les fulles d’un arbre caigudes en terra o, com el cas que ens ocupa, les restes d’una picadeta escampades per taula. Este verb prové d’un substantiu, ramàs , que és una ferramenta semblant a una granera que servix per a agranar el carrer, el forn o l’era. De fet, existix la forma normativa ramassar , tot i que la variant arramassar s’utilitza en punts molt allunyats del nostre àmbit lingüístic, com ara  Andorra o Mallorca . (Actualització de 2024: el Diccionari normatiu valencià dona entrada a les dos formes,  ramassar i ar...

M’agrada el heavy, i el punk, i el thrash… en fi, eixa música de locos que peguen crits , que dirien alguns. Però també m’agrada sentir coses diferents. D'acord, hui no me’n vaig molt lluny, i sent pop-rock: un directe d’ Antonio Flores que, diguem-ne, he amprat . Més aviat tracte de sentir-lo, entre el soroll de trepants i martellades dels obrers que reformen un pis de la finca: són de la Ribera, es nota en com parlen i ho he comprovat en la seua furgoneta. Un d’ells esbronca un altre de tant en tant ( Vas a la teua! Pregunta, home, que treballem conjuntament! li diu). Em prometeren que el soroll duraria pocs dies, però encara estan ací al costat, fent-me companyia aquests matins solitaris de faena a casa. En el directe que sona de fons, a Antonio li faltaven dos mesos per a morir, i no sé si per això la seua veu entre cançó i cançó, quan s’adreça al públic, sona més macarra , més rasposa. Em fa la impressió que a vegades se li’n va. Dels temes del disc (m’agraden quasi tots), ...

Hui m’he posat a sentir un disc que feia anys que tenia oblidat en l ’estanteria . M’ha acompanyat una estona, mentres escurava els plats. He recordat l’època en què passava les hores sentint hardcore melòdic i les bandes del segell Epitaph , quan estalviava 2.000 pessetes i anava tot il·lusionat a la secció musical de l’Fnac (sempre a la mateixa) a comprar tal o qual disc. En fi... este hardcore melòdic o hardcore punk és (i ací va una definició molt personal) el resultat curiós de barrejar la contundència del punk accelerat amb melodies i forces vocals ñoñes del tipus The Mamas & The Papas o Simon & Garfunkel. El disc en qüestió és Generator , de la banda Bad Religion , un àlbum de 1992, bàsic i representatiu del gènere. Un clàssic d’eixos que sents d’una tirada. He fet una ullada a les lletres, ja que fa anys em sonaven molt bé les rimes però pràcticament no n’entenia una paraula, i resulta que, lluny de la famosa i nihilista consigna del punk No hi ha futur , tenen prou ...

Des d’Algemesí, en la Ribera Alta, me recorden la paraula feredat , que per l’Horta jo no havia sentit. S’usa especialment en l’expressió fer feredat , que significa que una cosa fa por , causa horror i esgarrifances, de lletja o temible. També s’usa esta expressió quan una cosa és simplement sorprenent: Fa feredat vore tot el riu sec. Fa feredat vore la quantitat de gent que fa cua en la caritat. Quan s’ajunten eixos dos, ¡fan feredat! És molt comuna la pronúncia relaxada fredat , que omet la primera e . Depén de quin diccionari consulteu, et diu que el mot prové del llatí ferĭtāte (que vol dir «feresa») o del verb «fer». Actualització de 2024 : El Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua arreplega tant la forma feredat  («horror, por molt intensa») com la forma fredat , i considera esta última col·loquial.

L'altre dia em va arribar este vídeo que em va cridar bastant l'atenció. Pareix que els impagaments per part de la Generalitat (de més d'un any) als actors de doblatge a valencià, junt amb la davallada en el pressupost per a eixa activitat (un 70%!) està fent estralls en el sector. De 14 estudis que fan doblatge al valencià, un ja ha tancat i altres dos han realitzat expedients de regulació d'ocupació. Pareix que a partir del setembre la cosa anirà a més. El Col·lectiu de Professionals del Doblatge (format per uns 500 dobladors) es queixa que per força han de buscar-se altres treballs, fins i tot en altres comunitats. Fossant per la web, per si fora poc, trobes les picabaralles entre professionals. Mireu ací l'escrit de la secció sindical CGT-RTVV que parla en nom de l' AAPV (Associació d’Actors i Actrius professionals Valencians) i que deixa en mal lloc el CPD. Davall hi ha la corresponent resposta del president del col·lectiu. Independentment d'això, sob...

Desnuda un día por el calor, preguntó a sus vecinas: ¿Me veis como él me ve o exagera acaso? Y riéndose entre sí le contestaron: La persona amada a todos los ojos parece bella. Por celos hablaron. Tan vieja como el hombre es la envidia. No sempre és per enveja, és clar. D'aquest poema, m’agrada la incredulitat i la inseguretat de l’estimada, tan entranyable, que cerca i s’exposa ―potser on no hauria de fer-ho― perquè algú li confirme que el somni que està vivint és real. I sobretot m'agrada la força del quart vers: hi ha qui diu que és el millor vers amorós dit pels àrabs. Com deu sonar, en l’original? El poema és d’ Omar Ibn Abi Rabia , i la traducció al castellà és de Josefina Veglinson.

U ix al carrer i no pot evitar sobtar-se un poc amb l’auge de patriotisme que ho envaïx tot i dir: « Collons matxo ...», amb tantes banderes espanyoles que creixen com a bolets en balcons, basars xinesos i, fins i tot, sobre el sostre d’algun taxi, amb asta i tot. D’esta enrònia espanyolista podríem reflexionar i traure’n algunes conclusions, com ara:  «Els valencians se senten profundament espanyols» «La gent està contentíssima amb la monarquia» «Tot lo món està pagat d’ofrenar glòries a Espanya» (una entitat uniformadora que pareix que deixa de banda molt del que som, una Espanya que no pareix que estiga ací, sinó més cap a ponent) O bé podríem dir: «Els valencians combreguen amb uns colors idèntics als de la bandera del bàndol nacional que guanyà la Guerra Civil» (Per cert, ¿per què els republicans no trauen la seua bandera quan juga la selecció?).  O tal volta podríem concloure que: «Els valencians no se senten valencians» «Els valencians som fatxes» Encara que en algunes ...

Feia molt mal carís en València, el 7 d’abril de l’any passat , en els moments previs a la tempesta El carís és l’aspecte de l’oratge, i també la pinta, bona o roín, que presenta un assumpt. És, per tant, una paraula que expressa predicció i aparença: l’aspecte primerenc i superficial (la cara ) que percebem de les coses, que pot ser útil per a donar-nos una idea del que hi ha darrere, del que passarà.  En casa gastem esta paraula amb el primer sentit, l’atmosfèric; de manera que diem que  fa mal carís (o simplement que fa carís , en què  carís  s’entén de manera negativa) quan està núvol i pareix que vol ploure. Per exemple: ¡Fa un carís més lleig! ¡Hi ha un carís de por! Pareix que carís és un derivat de cara . Seria, per tant, un cas més del costum humà d’aplicar propietats i característiques exclusivament humanes a objectes o coses (com quan parlem de la falda d’una muntanya, per exemple); un bell exemple de com interpretem el món des del filtre humà, que es r...

Los psicólogos Ferran Suay y Gemma Sanginés, de la Societat Valenciana de Psicologia, analizan en un estudio "el estrés añadido" que soportan los valencianohablantes al resistirse a cambiar de idioma cuando interactúan con hablantes de la lengua dominante, el castellano. En su libro "Sortir de l'armari lingüístic" proponen consejos para rebajar esta tensión personal y sentirse bien al elegir la lengua propia. [Llegiu la resta de l'article ací] . Vos hi estresseu, vosaltres?