Saps?

Poe del bagul dels records una dosi d’èpica adolescent. Tant fa si és una cançó antinuclear, de salvem les balenes o, simplement, el que se li va ocórrer a algun membre de la banda després de llegir alguna novel·la fantàstica . Esta cançó ja em transmetia coses sense entendre un borrall d’anglés. Ara em porta una sensació de bon rotllo especial, de records de moments feliços. Depén de com m'agarre, quasi se’m nota un poquiu en els ulls. Theatre Of Pain El teatre del dolor The giant’s lost And all around him Destructed for what They all knew what it meant But they couldn’t change it Lord they had gone too far [Leave them alone] El gegant s’ha perdut I tot al seu voltant S’ha destruït, ¿per a què? Tots sabien el que allò significava Però no van poder canviar-ho Senyor, han anat massa lluny [Deixa’ls sols] It’s all gone What is left behind On a desert we called earth When the last whale went away Did they ever see the tears Tot s’ha perdut El que queda És un desert que una vegada va...

Vaig arribar a Eben gràcies a recomanacions. Després, durant la lectura, alguns periodistes que conec en corroboraven la qualitat dient-me que l’autor és de lectura obligatòria en la carrera (potser precisament per ser obligatòria, no l’havien llegida. A què em sona això?…) La veritat és que Ryszard Kapuściński no m’ha decebut. Eben és un mosaic d’escenes viscudes per este periodista polonés durant la seua experiència com a corresponsal de guerra en diversos països africans. Són una sèrie de capítols curts molt llegidors, a manera de petits reportatges, on Kapuściński descriu, a voltes de manera caricaturesca, líders de revolucions i d’estats en procés de descolonització; explica l’origen d’alguns conflictes tribals ―especialment didàctic el dels utus i els tutsis―; però sobretot, el periodista hi reflecteix les seues impressions a peu de carrer per pobles, ciutats i llogarrets africans. Descriu la pobresa, la calor, la lluita per la supervivència, la superstició, la religiositat i l...

No m’agrada anar en metro. Si puc, ho evite. Quan ix el tema, potser ho assevere amb més vehemència que pretenc. M’explique massa, com si em justificara: «A certes hores va massa ple, però sobretot, avorrixc les esperes al moll: el ferrocarril no arriba mai a l’hora prevista en la pantalla. M’estime més esperar el bus en el carrer i aixina almenys veig la llum del dia. A més, ja vaig patir prou d’estrés en el metro de Barcelona, aquella sauna de corredors enormes plens de gent accelerada. I això que aquell era més eficient i ràpid que este metro de joguet». El meu interlocutor sol mirar-me espantat, com si jo tinguera un problema de claustrofòbia o fora un vell maniós. Potser té raó, almenys en una de les tres coses. O no, que collons. El cas és que hui agarre el metro, no tinc altre remei. Al meu vagó puja una dona jove amb un carret de bebé i el xiquet dins. Per l’aspecte, em pega per pensar que és russa: pell pàl·lida, ulls blaus una miqueta separats, cabells rossíssims. Però mentre...

Entorn de l’any 1965, un iaio del Cabanyal parla amb el seu net. ―Xiquet, ¿amb dotze anys encara no portes navaixa? El net se’l mira amb els ulls com a taronges, sense comprendre. Apocat, respon com si haguera fet alguna maldat, però sense saber ben bé quina: ―No, iaio; però… ¿per a què vull una navaixa? El iaio desvia la mirada i sospira. Els temps canvien a pitjor, els fills no creuen els majors, abandonen els usos i tradicions fins ara indispensables per a la supervivència. L’orde de les coses, aixina, es perdrà sense remei. El iaio recorda l’estraperlo, les eixides amb la barca a la matinada, sentir les bales de la policia xiular per damunt del seu cap en la fosca, la ràbia als punys al vore la seua barca en flames. Finalment, torna a mirar fixament el net: ―Fill meu, més val ser el declarant que el mort. © Josep Lluís Navarro Peiró, 2010-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.

Ací teniu una paraula recurrent en les festes nadalenques. Una panera és un recipient rectangular o ovalat fet de juncs, vímens o canyes, per a posar roba o altres objectes, com ara el pa. És, també, un sinònim de cistella .  La paraula panera es gasta per a referir-se a la panera de Nadal , que és la cistella plena de torró, mantegades, vi, pernil i altres productes que les empreses solen regalar als seus treballadors en estes dates. Se diu que algú té cul de panera (o un cul com una panera) quan té el cul molt gros. (Redacció modificada en octubre de 2024)

Punyeter el plastiquet d'este sobre a l'hora de reciclar Ahir em vaig posar a endreçar el garbuix de trastos que tinc sobre l’escriptori: una munió de bolígrafs, fullets, llibres, factures, fulls solts i notes adhesives. Bona part del que tractava d’ordenar era ja inservible, així que em vaig posar en la laboriosa tasca de preparar el fem per al reciclatge, ço és bàsicament llevar grapes al paper i tallar-lo a trossets perquè ocupe menys espai i així, de passada, esmicolar les dades personals que es puguen extraviar de camí a la planta de reciclatge. A casa, fem el mateix amb el plàstic de les botelles: l’espremem i arruguem fins reduir-les a la mínima expressió i separem del fem orgànic. Així i tot, ausades la quantitat de paper i plàstic tirem dia a dia! Si multipliquem esta quantitat pels centenars de domicilis que ens envolten (on cal pressuposar que no tots reciclen) fa feredat pensar-ho. Jo em sent millor en imaginar-me aquelles plantes de reciclatge ―m’agradaria visitar-...

Dreamer deceiver Somiador impostor Standing by my window, breathing summer breeze Saw a figure floating, 'neath the willow tree Asked us if we were happy, we said we didn't know Took us by the hands and up we go De la finestra estant, respirant l’oreig estival Vérem una figura flotant, davall del salze Ens preguntà si érem feliços, responguérem que no ho sabíem Ens agafà de les mans i ens enlairàrem We followed the dreamer through the purple hazy clouds He could control our sense of time We thought we were lost but no matter how we tried Everyone was in peace of mind Vam seguir el somiador entre la boirina porprada Ell controlava la nostra noció del temps Pensàvem que ens havíem perdut però Tots estàvem en pau i serenitat We felt the sensations drift inside our frames Finding complete contentment there And all the tensions that hurt us in the past Just seemed to vanish in thin air Les sensacions anaven a la deriva dins del cos Hi trobàrem gaubança completa I tota la tensió que ...

Exigir els nostres drets, una revolució silent, permanent . ¿Una causa perduda? Una vegada més l’ús social de la llengua, el deute pendent; poder viure en valencià en València sense ser observat com un espantall, un monstre, un friqui. Tan sols ser entés, per favor, clames en silenci a voltes. En la palestra política dels mitjans de comunicació catalans sempre posen el mateix exemple: u que demana un tallat i el cambrer no l’entén. M’ha passat, això del tallat. I quan demane si en el plat de falàfel pot posar arròs, la cambrera es violenta de sobte i amb to defensiu m’amolla: —Por favor háblame en castellano porque no sé qué me estás diciendo, si eso es valenciano o qué es. Efectivament, com sospitaves, és valencià. I tranquil·la, que no mossega. Ni el valencià ni el marcià que està parlant-lo, que només vol dinar en el teu restaurant. Ella no arriba a verbalitzar la disculpa, per descomptat, però alguna cosa se li ha regirat dins, perquè en tornar del taulell canvia d’actitud i m’acab...

Isc de l’edifici i em trobe en l’avinguda Blasco Ibáñez. Com em passa sovint, vaig atrotinat i travesse el carrer oblidant que existixen els passos de zebra i les voreres. Enfile un camí imaginari, el més curt, esquivant les bardisses del parc que hi ha al mig de l’avinguda, com en una carrera d’obstacles. No vullc que em passe com les dos últimes voltes, que haguí de resignar-me a vore com el bus passava de llarg quan jo estava a tocar de la parada, i per això havia arribat tard a un sopar i una cita. Esta vegada no ocorre així, la carrera ha valgut la pena i complisc amb l’horari previst. De seguida que el cotxe de línia abandona la parada amb mi dins, m’adone que el trànsit discorre lent, i veig un poc més avant un grapat de policies i una caterva de manifestants que enarbora unes pancartes. Em pose a pensar si hui es commemora alguna cosa, però no hi caic. El bus s’acosta a poc a poc a la concentració. Els manifestants avancen normalment, escortats per policies, i el trànsit av...

La paraula d’esta setmana és un verb de moviment que fem amb el cos. Aponar-se és abaixar-se doblegant les cames de manera que el cul toque els talons o estiga prop, de manera semblant a com fan les gallines quan han de pondre un ou.  De fet, segons el DCVB , «aponar» és precisament un derivat de pondre , que ha patit un canvi de conjugació: de la 2a (a on estan els verbs acabats en –er o –re ) ha passat a la 1a (acabats en –ar ) que és a on estan la majoria dels verbs. Per això es diu aponar i no * apondre . Com a exemple, quan els jugadors d’un equip de fubtol o qualsevol altre grup de gent posen per a una foto, els de primera fila estan aponats per a no tapar els de darrere. Potser heu sentit la paraula aponar en l’expressió popular « Ser més vell que el cagar aponat ». Dos sinònims d’aponar-se són  acatxar-se o ajocar-se . (Redacció modificada en octubre de 2024)

Per a entendre millor estes reflexions potser caldria fer una ullada a açò i açò . Em fa l’efecte que massa sovint les qüestions de llengua estan condicionades i es veuen reduïdes a picabaralles personals entre l’orgull d’alguns hòmens, al sectarisme, al posicionament polític, a la trinxera, a la polarització de posicions lingüístiques que es tornen enemigues innecessàriament, a si “tu ens has traït parlant amb eixos”... en definitiva, a assumptes que no tenen res a veure amb discussions purament lingüístiques, que caldria tractar amb molta més calma i rigor, especialment per part dels ensenyants de llengua o d’aquells que tenen alguna influència sobre parlants i escriptors ―o gent que escriu― en valencià. Per a més inri, estos assumptes que condicionen els debats lingüístics tenen poquíssima transcendència en el gruix de la societat ―que no s’assabenta de res―, però si n’arriben a tindre, l’únic que veu el ciutadà mitjà que tracta de parlar i escriure bé és incertesa, confusió i inseg...