Saps?

Esta setmana em detinc en una altra paraula que no he sentit dir a persones menors de cinquanta anys. És escamar . No és difícil vore que la parauleta ve de escama , que en valencià vol dir escàndol, avalot, cridadissa. Així, fer o armar  escama  es això: pegar crits i fer soroll. A partir d’ací, i havent vist els diferents usos que atorga el Diccionari Català-Valencià-Balear  al verb escamar (f ugir, caminar, enganyar, fer agafar recel ...) m’interessen els dos que jo conec: en primer lloc, «escamar a algú», que és bonegar, renyar; en segon lloc, «escamar-se» (amb el pronom se ), és a dir, escandalitzar-se. Així, una cosa t’escama quan et sorprén desagradablement, et molesta, t’indigna, et deixa astorat. Sovint he trobat escamar junt amb escamnar (amb n ).  De fet, la variant sense n  no apareix en el diccionari normatiu de l’IEC amb estos significats, de manera que deduïsc que és la manera valenciana de pronunciar escamnar .  Amb tot, és curiós que, mal...

Fa pocs dies vaig rebre en casa, pagadíssim i amb un somriure d’orella a orella, un exemplar de l’arreplega de contes Femení Singular , d’ Urbà Lozano . Lozano és un escriptor valencià contemporani molt a tindre en compte. D’ell ja vaig llegir Plagis , novel·la guanyadora de premis i lloada per la crítica, de la qual ja parlí  ací . A més, l’autor té un blog  en què interactua amb els seus lectors i parla de literatura i altres cosetes. Els protagonistes de  Femení Singular  són totes dones. Cada conte o capítol porta el nom d’una característica del personatge protagonista, com ara  incompresa, reivindicativa, cosmopolita ... Són historietes curtes i divertides, plenes d’ironia i sarcasme... Alerta, no vos penseu que és un llibre misogin, ni molt menys, ni tan sols un llibre per a hòmens. Jo diria que és un acostament literari burleta a comportaments socials, en este cas de dones, ja que, ben mirat, els protagonistes també podrien haver sigut hòmens*. Supos...

Com sabeu, durant les darreres setmanes han tingut lloc els concursos d’ oposició a professorat de secundària , de diverses especialitats. Potser ho sabeu perquè teniu coneguts que s’hi ha presentat, i que potser fins i tot han aprovat o han aconseguit plaça. (Des d’ací enhorabona als qui ho han aconseguit. En conec dos que de segur seran excelentíssims professors). En qualsevol cas, ho sabeu perquè ha sigut notícia. I és el tractament que s’ha donat al tema en diaris i televisions el que em deixa estupefacte. Estos mitjans, lluny d’informar estrictament sobre l’esdeveniment (celebrable) que suposa la nova fornada de mestres i professors en les escoles públiques, que educaran els vostres fills, s’han dedicat a desprestigiar i a llançar merda, una vegada més i de manera gens subtil sobre els professors, i, per consegüent, sobre l’educació pública. No puc més que pensar açò després de la lectura de notícies en les quals es destaca, sobretot, la suposada falta de vocació de molts que s’...

Des de Massanassa , algú dubta si la paraula desbrafar , que li ix natural, existix o se l’ha inventada. ¡I tant que existix! Desbrafar i   esbrafar  són les variants que fem servir els valencians del mot normatiu esbravar (actualització de 2024: les tres formes són normatives segons el Diccionari  normatiu valencià ).  El significat és el que el parlant sospitava: «fer perdre la força a un vi o a un licor», i en el cas de begudes amb gas, afigc jo, una beguda es desbrafa quan ha perdut eixe gas –la seua força– a causa d’estar la botella o el recipient que la conté obert un temps. En sentit figurat, desbrafar-se també significa donar eixida a les forces, els nervis, els sentiments. En este cas, doncs, seria més o menys sinònim de desfogar-se . Sobre l’origen de la paraula, no tinc clar si ve del llatí exvaporare (evaporar), de la combinació « ex + brau » (que perd les forces), de « ex + baf » (que perd el baf, aire o vapor), o del creuament d’estes dos últimes. Per c...

En la meua incursió personal per la narrativa valenciana del segle XX, he descobert l’escriptora valenciana Maria Beneyto i la seua novel·la La Dona Forta , publicada per primera vegada en 1967. Pel títol i per l’època, i pel fet que l’autora fora dona, m’imaginava que estava davant d’una espècie de manifest feministe , però potser no és exactament així als ulls d ’ un lector actual.  En el context de la repressió franquista de postguerra i de la misèria econòmica generalitzada, l’autora ens presenta una sèrie d’històries que giren al voltant d’un club exclusivament femení. És una espècie de pensió, amb unes normes ben estrictes, a on dones fadrines, separades o sense relació estable amb un home organitzen conferències, cursos i fins i tot hi viuen. Algunes membres amb forta personalitat dominen la línia ideològica del club, mentres unes altres, més apocades, diferixen en silenci de les idees revolucionàries contra del patriarcat que quatre oradores propaguen en les reunions peri...

La paraula de hui és d’ús quotidià per a qui s’encarrega de les faenes de la casa. Eixamorar prové del llatí exhūmŏrare , que significa ‘llevar la humitat’ d’alguna cosa, és a dir, eixugar-la. Ara bé, és curiós d’observar el doble significat, aparentment contradictori, del verb eixamorar : significa tant ‘començar a eixugar’ com ‘humir’. La duplicitat s’explica perquè una cosa que ha començat a eixugar-se està encara mig banyada, ja que no ha perdut tota la humitat. La  roba eixamorada és la roba estesa que encara no està eixuta del tot, i per tant està mig banyada. Així, eixamorar pren el sentit de ‘arremullar parcialment’. Per això, diem: « Deixa la roba en l’estenedor una miqueta més, que encara està eixamorada ». (Redacció modificada en maig de 2024)