Saps?

Molt bona, molt bona. La pell freda  és una de les novel·les que més m’han sorprés enguany. L’objectiu d’este  post , diguem-ho ja, no és un altre que recomanar-vos-en la lectura. M’alegra comprovar com la literatura catalana actual té obres que podem qualificar, sense por d’errar, d’universals. Poques vegades m’ha passat de llegir una novel·la en català que em recordara obres com The Lord of the Flies , Heart of Darkness , o 1984 . I és que és lloable com Sánchez Piñol ha aconseguit, mitjançant un llenguatge precís i entenedor (fer fàcil el que és difícil, com diu l’autor) tractar temes com el colonialisme, la violència, els conflictes bèl·lics, la por i la incomprensió entre cultures i nacions, les giragonses de l’amor i l’odi, l’afecte i el plaer. I tot per mitjà del la fantasia, d’una història extrema, del que en aparença és una novel·la d’aventures. Cinc cèntims de l’argument: un activiste irlandés, decebut amb el rumb polític que ha pres el país pel qual tant ha llu...

Molt prop de la Catedral de La Almudena , Madrid, Espanya. Algun dia havia de passar. En Madrid ja s'avorrixen del castellà i volen passar-se a la nostra llengua. Les estades en Cullera han donat els resultats esperats: el poble madrileny ja exigix l'ús del valencià per tot.

Per als aprenents d’un idioma relativament paregut al propi, són normals les interferències de la llengua materna i els anomenats « falsos amics ». Per exemple, en anglés, dir library pensant que estem dient «llibreria» (quan en realitat estem dient «biblioteca»), o en francés, dir pourtant pensant que estem dient «per tant» (i en realitat estem dient «no obstant»). Estes esvarades lingüístiques són lògiques durant el procés d’aprenentatge, però amb el temps es resolen sempre. Ara bé, en un context com el nostre, de contacte continu entre dos llengües similars, estos erros poden perpetuar-se i passar a ser entesos, erròniament, com a vocables propis i genuïns, inclús entre parlants nadius. I més fàcilment del que ens pensem, si no cuidem el llenguatge. Una de les interferències comunes dels qui aprenen valencià i tenen el castellà com a primera llengua és dir «colgar» amb el sentit de « penjar ». No té més importància si es corregix. Però llavors u comença a preocupar-se quan comp...

L’altre dia Joaquín Sabina va dir en una entrevista que li feia Iñaki Gabilondo que no hi ha quasi cançons d’amor, sinó més aviat cançons que narren els moments anteriors o els moments posteriors a la fruïció de l’amor. Desig, primer, i desamor i despit, després. Comencí a pensar en cançons en què tot fóra de color de rosa i és cert, en són una minoria, que tenen molt poc d’interés i que –per què no dir-ho– fan malícia i tot. Doncs bé, la que vos pose hui és de les que s’acosten més al desamor i al despit. Una de les bones, per tant. L’amor com una malaltia, un verí, és un tòpic vell però que no perd validesa. Pareix que Alice Cooper no va tindre una iaia que l’avisara que «les dones són molt roïnes», i començà a festejar amb una que no li convenia. En aquest hit de 1989, comercialíssim amb una tornada de les que se’t graven a foc, ens explica com encara no pot llevar-se-la del cap. Your cruel device Your blood like ice One look could kill My pain, your thrill Els teus cruels engany...

« L’home manuscrit » és una novel·la estranya i poc convencional. Un solitari lletraferit de Sueca està a punt de fer quaranta anys. Este fet suposarà una imminent «Intervenció» en la seua vida, i ell ho sap. Sap que té una cita, però desconeix amb qui. Ara bé, no és la primera intervenció que patix. N’ha viscut algunes temps arrere, des de ben menut. Però aquelles no eren cites, sinó missatges: frases escrites en el sostre, estranyes comunicacions radiofòniques... que li contaven històries sobre ell mateix, narracions en les quals personatges de la seua vida quotidiana, sotmesos a una distorsió quasi onírica, pareixia que volien revelar-li alguna cosa, donar-li una lliçó, llançar llum sobre el seu passat, i tal volta orientar-lo sobre el seu futur. En eixes revelacions, tornarà a vore els pares –morts en un accident–, coneixerà el germà major –que no sobrevisqué al part–, i fins morirà temporalment per a finalment gojar d’una segona oportunitat. Si alguna cosa aprén d’estes «visions» ...

En qualsevol llengua, i potser especialment en valencià, l’evolució d’una paraula a sovint dona lloc a múltiples variants per tot el territori lingüístic*. És clar que és normal i desitjable que llengua estàndard ens aclarim amb una sola forma; però a vegades hi ha l’opció d’utilitzar dos variants formals (per exemple unflar/inflar , servei/servici ...) i això, lluny d’embolicar la troca, crec que enriquix la llengua i li dona molt de joc. En la pràctica, és clar, sempre hi ha una variant que triomfa més que una altra, especialment si una de les dos es gasta en un àmbit més restringit.  Un cas de les que no triomfen, i que hui m’interessa recordar, és potser el de  raïl , una variant formal i normativa de  arrel . Em fa la impressió que esta última s’usa de manera més generalitzada, almenys en llengua escrita. La forma raïl , que apareix com a entrada secundària en els diccionaris normatius, és la que utilitzem no només els valencians, sinó també un grapat de catalans de ...

Passe a sovint pel carrer Jesús de València. L’altre dia caminava als peus de la Finca Roja i vaig vore dos cartells plantats a la vorera que anunciaven la rehabilitació de façana i cúpules; un del Pla E i l’altre de l’empresa adjudicatària. Els detalls els vaig saber en acostar-m’hi, ja que des de lluny, l’únic que vaig guipar va ser una frase a peu de cartell: «Vetges tu». Desafortunada espifiada ortogràfica, ja que « veges », del verb «veure», s’escriu amb «g» i no amb el dígraf «tg». Un cas típic d’ultracorrecció, una analogia amb formes de verbs que sí s’escriuen amb aquest dígraf, com per exemple desitges , viatges o petges . Però molt més sorprenent que la falta d’ortografia –ja estem tan avesats a aquestes coses!– és la qüestió: ¿I eixa expressió? ¿Què pinta en un cartell d’obra? Doncs bé, resulta que «Vetges tu i mediterrània» –aquest és el nom complet– és una empresa, un grup d’arquitectes que es dediquen a l’urbanisme i el paisatgisme. I «vetges» n’és el nom oficial, l’...

Vuit del vespre. Vestidors del gimnàs . Hora punta. Uns deu hòmens més o menys, uns més primets, d’altres més fornits, es visten amb roba neta o es despullen de la bruta, trauen o fiquen roba en els armariets. El forçut més gran del lloc (no un xic guaixat , no, sinó un gegant, hipermusculat, unflat, d’esquena blanca i rosada, peluda, bíceps com dos caps, cabells rapats capquadrats, mandíbula prominent i barba de quatre dies) parla en veu alta a un altre xicot que, des de dins les dutxes, assenteix, contesta de tant en tant, amb monosíl·labs, al que diu el forçut. «¿ Tú no tienes niños ? Pff aún tienes suerte, ¿sabes? Así quisiéramos estar todos. Yo el otro día nano, tú flipa nano, mi suegro que le dice a mi mujer... le dice que si no dedico tiempo a los niños... ¿Sabes o qué nano? Chivándose ahí como si estuvieramos en el parvulario, ¿Sabes? ¿Que somos niños, o qué? Mira yo porque estaban los niños delante... que son pequeños, ¿sabes? ¿Qué estamos, en el parvulario o qué, nano? » L’es...

Mai vos ha passat que trobeu en un llibre una paraula que no coneixíeu, i a l’endemà mateix la sentiu dir en la boca d’algú? Mai no heu llegit un llibre que esmenta, de passada, un lloc on heu estat recentment, o que coneixeu bé, o en el qual fins i tot vos trobeu en el moment precís de la lectura? Són casualitats que no deixen de sorprendre’m. « Quina parida », direu, però és que enguany me n’estan passant un fum. L’última va ser fa un parell de caps de setmana, que anava jo en el tren Euromed llegint un article de Joan Francesc Mira que parlava, precisament, dels seus viatges en aquest tren (!). Durant el mateix trajecte, m’assabentí que l’escriptor valencià visqué en un barri del Cap i casal que jo conec molt bé... les casualitats em persegueixen! Aquesta era una petita excusa per parlar-vos d’un llibre bastant susceptible de ser llegit al tren, al bus... en qualsevol d’aquests mitjans de transport que hem convertit en llocs de lectura per no morir-nos de l’avorriment davant la vis...

M’he adonat que quasi sempre les « paraules de la setmana » són verbs . ¿Tal volta tenen els verbs més pes en la llengua que un prescindible substantiu? ¿Constituïxen la columna vertebral d’un idioma? ¿Donen potser més possibilitats, més joc? Siga com siga, a partir d’ara tractaré de no deixar de banda substantius i adjectius, pobrets. La d’esta setmana és una paraula que –m’atrevisc a dir i amb moltes probabilitats d’equivocar-me estrepitosament– s’ha substituït pel seu equivalent castellà en la llengua parlada de determinades zones. Com a mínim en la ciutat de València i les comarques centrals. « Carajillo » és una de les paraules d’ús habitual que el parlant d’estes zones reconeix –si es para a pensar-ho– com a no genuïna del valencià, però no deixa d’utilitzar-la per dos motius: en primer lloc, perquè no coneix el vocable valencià o no li interessa; en segon lloc, perquè coneix la forma catalana apresa a través d’algun mitjà escrit –el cas de « cigaló », que és com es diu en Barcel...

Tornem amb els temassos de hard-rock . El de hui és 18 and life , segon single de l’àlbum debut de la banda Skid Row (1989). Va ser la seua primera balada i hit , escrita pel guitarrista Dave Sabo després de llegir un article de diari sobre un xic de divuit anys que havia estat condemnat a cadena perpètua per disparar i matar un amic seu amb un revòlver que creia que no estava carregat. Aquest n’és el videoclip, si voleu només escoltar-la cliqueu ací Ricky was a young boy, he had a heart of stone. Lived 9 to 5 and worked his fingers to the bone. Just barely got out of school, came from the edge of town. Fought like a switchblade so no one could take him down. He had no money, oooh no good at home. He walked the streets a soldier and he fought the world alone And now it's Ricky era un xicot amb el cor dur com una pedra Treballava de 9 a 5 i s’hi deixava la pell A penes havia deixat l’escola, era dels afores de la ciutat Lluitava com una navalla automàtica, ningú no el podia tombar ...