Saps?

La paraula d’aquesta setmana també és digna de ser recordada. Si no m’enganye, l’ús concret que m’interessa comentar-vos és únic del valencià, puix no apareix als principals diccionaris normatius catalans. I és que refilar , primerament, és el que fan els pardals (cantar, vaja, fer piu piu, fer refilets); però a més a més, «refilar» significa en valencià llançar , tirar una cosa –llançar-la lluny, concretament, segons el DCVB . Vos en pose un exemple: a vegades, quan prenc el pèl de broma a la meua iaia, si estem en taula sempre m’amenaça dient-me « que et refilaré el got...! » (per sort mai ho ha fet, de moment). Una variant del mot bastant estesa és « enrefilar », que supose es deu a una pronominalització impròpia, similar a la que ocorre a mots dialectals i no normatius com ara « escomençar », « endespués », etcètera. Últimament no he sentit dir gaire aquesta parauleta a gent jove (clar, que, tampoc no estem tot el dia llançant-se coses). Així i tot, ¿és possible que «refilar» estig...

Si vos agrada l’ arquitectura gòtica –característica especialment de l’antic Regne de València– ara mateix hi ha una xicoteta exposició al vestíbul de l’edifici de l’Escola Tècnica Superior de Gestió en l’Edificació de la Politècnica de València que vos pot interessar. L’adjectiu «xicoteta» li va molt bé perquè s’hi exposen reproduccions exactes d’ edificis gòtics emblemàtics valencians , fetes amb fusta, però a una escala molt menor que la real. És un autèntica faenada de miniaturisme (s'han reproduït tot al detall, tant per fora com per dins) que els ha quedat molt rebé. A banda de lluir-se amb la reproducció, és interessant perquè s’hi ensenya com eren aquests monuments durant el procés constructiu. Encara que no en donen fe, vos deixe unes fotos: Maqueta de l'absis de l'Església d'El Salvador, a Borriana Absis real de l'església Palau Ducal de Gandia Procés constructiu d'una columna de la Llotja de la Seda de València Convent de Sant Doménec , a València . ...

A vegades veig Los desayunos de la Primera. Dimecres passat, dia 21, varen entrevistar a  Celia Villalobos , ex ministra de sanitat quan el PP manava en el Govern d’Espanya. Entre altres coses, contà com va ser amonestada pel seu partit quan va votar a favor de la llei del matrimoni gai. Però el fet anecdòtic que vullc contar-vos és un altre: quan la presentadora , Ana Pastor, li pregunta sobre el cas Gürtel (concretament en el minut 35.05), pareix que a la malaguenya li ix tan natural l’expressió «País Valencià». I ràpidament s’autocensura. Ací va la frase: «[Ricardo Costa es] exsecretario general de los populares en el País... valencia... en, en Valencia » (36.10, veieu el vídeo ací ) ( Ay Villalobos, ¡que te volverán a amonestar! ¿No te ha dicho la dirección del partido que eso de «País Valenciano» está prohibido decirlo? Caca, caca y caca. ) I jo em faig una pregunta: el nom «País Valencià», ¿se l’ha apropiat una tendència política concreta? O ha sigut una tendència contrària ...

Tornem amb temassos al blog . Un dels hits més famosos de la banda de hard-rock Whitesnake . Dave Coverdale, amb el sabor recent del fracàs amorós, fa el cor fort i crida al vent que ací està ell per aguantar el que haja de vindre. La cançó és bastant comercial així que encara que no sigueu amants del gènere, segur que la coneixeu. Va eixir a la llum en 1982, i aquesta és una segona gravació d’un disc de 1987 que va pegat fort també durant els 90. I don’t know where I’m going But, I sure know where I’ve been Hanging on the promises In songs of yesterday An I’ve made up my mind, I ain’t wasting no more time But, here I go again Here I go again No sé cap a on vaig Però estic segur d’on vinc Aferrant-me a les promeses de cançons del passat I ja m’hi he decidit No pense perdre més el temps Ací estic, altra vegada Ací estic de nou Though I keep searching for an answer, I never seem to find what I’m looking for Oh lord, I pray You give me strength to carry on, c...

«Desllavassar» significa aclarir massa (un guisat o altre menjar) per excés d’aigua, o siga, aigualir. Així, un caldo desllavassat queda un tant fat, sense sabor, insuls, sense substància . Tot i que la paraula de hui és culinària, també la podem fer servir en contextos no estrictament gastronòmics, amb un significat aproximat en moltes ocasions al « soso» del castellà. I és que moltes coses poden ser insípides i mancar de gràcia. Així, desllavassat pot estar un brou de peix, però també pot ser desllavassat el discurs d’un polític poc compromés, o un partit de futbol on no hi ha gols ni emoció, o un concert, o un blog o fòrum de discussió on no es diu res interessant. La paraula «desllavassar» és un derivat de ‘llavar’, tot i que és probable que el seu ús en valencià es dega al mot castellà deslavazar (també deslavar ), que té el mateix significat que en la nostra llengua.

Abans de viatjar a Bulgària , vaig llegir en algun lloc que una de les coses que havia de tindre en compte de la cultura del país és que els búlgars gesticulen de manera diferent a nosaltres. Açò no tindria més importància si la cosa es limitara a un gest o un moviment de mans anecdòtic local, però en este cas la rellevància no era menor. I és que els búlgars, quan han de dir que sí amb el cap, fan el nostre ‘no’, o siga, amb la boca diuen que sí (Да, pronunciat da ) però menegen el cap d’esquerra a dreta. ¿I què fan quan han de dir no ? Doncs diuen que no, evidentment, (Не, pronunciat ne ) però menegen el cap de dalt a baix: per a nosaltres, com si digueren que sí. U s’oblida d’açò fins que porta uns dies en el país i sorgixen els malentesos. Els meus, afortunadament, no foren desagradables. Descobrir com et diuen que yes mentres  amb el cap pareix que et diguen que «d’això res» em portà situacions prou divertides. Que sí o que no, en què quedem? És curiós com el llenguatge no ver...

Una parella deixa anar els seus impulsos amorosos entre les butaques del cinema del poble andalús d’ Archidona . Arran d’aquest fet –que diuen que és real–, els literats Alfonso Canales i Camilo José Cela intercanvien unes cartes jocoses que, amb un llenguatge enginyós i un castellà finíssim, narren i comenten el succés. Aquest seria l’embrió de la pel·lícula part de la qual vos apegue al davall. Comprovareu que hi ha per a sucar-hi pa:

Albelló nou de trinca a Museros , l'Horta Nord Ja fa un temps que des del Port de Sagunt un amic em recordà aquest mot que sentia dir a vegades a la seua iaia i que li provocava certa curiositat. Un albelló , doncs, és un conducte o canal que condueix l’aigua bruta de pluja o les aigües brutes d’una casa cap a una claveguera del carrer. En català també es diu clavegueró . Amb tot, «albelló» també s’usa sovint per referir-se a conductes d’aigües brutes que circulen pel carrer; esdevé així sinònim de « claveguera ». Un altre sinònim d’albelló és « desguàs », que sembla referir-se més aviat al forat del conducte, especialment en l’interior de la casa. Hi ha també un mot similar, « desaigüe », que no apareix en molts diccionaris... (¿Deu ser un calc del castellà que està substituint «albelló»? Vosaltres l’utilitzeu? Penseu que signifiquen el mateix?) Com moltes altres paraules valencianes, la de hui prové de l'àrab al-balló , que vol dir ‘síquia subterrània’ o ‘claveguera’. Sovint...

En la dura tasca de la traducció de guions de televisió i del doblatge sovint es plantegen situacions lingüístiques i culturals difícils de resoldre. De vegades s’opta per abandonar la fidelitat a l’original, i es realitza una traducció més o menys lliure que s’adapta als referents culturals del públic destinatari i de la llengua d’arribada. Heus-ne ací un bon exemple.

He tornat a regirar el calaix de la literatura valenciana del segle XX i he aterrat en l’any 1930. Fa uns dies que acabí de llegir la novel·la Ícar o la impotència , del periodiste i polític valencià Artur Perucho . Conta la història d’un estudiant de València que emigra a París per a estudiar. Deixa arrere Lutgarda, el seu amor de tota la vida amb qui pareixia que havia d’estar per a sempre, i la xica l’espera en València amb el cor trencat. Durant els dies previs al començ de la vida acadèmica, Tristany, el protagoniste, goja de la vida bohèmia de París i es deixa dur per la llibertat sexual i la naturalitat de les relacions esporàdiques, tan diferent de la realitat valenciana i espanyola del moment. La seua rutina nocturna es guia per uns nivells de libido i d’alcohol desorbitats. Tristany, immadur i desorientat quant a l’objectiu de la seua estada a París, i sense un full de ruta vital, es deixa eclipsar i fascinar per les figures femenines que es creuen en el seu camí. Així coneix...