Saps?

«Tio, tinc un imant per a les loques » Un amic li diu a un altre, parlant de dones; u que també està un poc loco .

Ja vam parlar fa temps, amb el password de la llengua , de com es pot aprendre valencià de manera lúdica si aprofitem jocs de taula ja existents en el mercat i els adaptem als interessos de l’aprenent de llengua. I és que una activitat de competició on els alumnes interactuen entre si pot ser molt engrescadora, i és ideal per a dinamitzar una classe o per a l’últim dia de curs. Doncs bé, en este cas jo he adaptat el famós joc Trivial Pursuit . La tasca és molt fàcil, tan sols cal crear un bon grapat de fitxes amb sis preguntes i respostes de llengua cada una, que corresponguen als sis apartats o colors que té el tauler del joc original. La divisió que jo vaig fer és esta (però podria ser qualsevol altra, depenent de quins aspectes de la llengua vos abellisca treballar especialment): Blau : locucions i frases fetes Rosa : conjugació verbal Groc : vocabulari, sinònims i antònims Marró : ortografia (accent, guionet, apòstrof, dièresi, ela geminada) Verd : pronoms febles Taronja : paraules...

Em va cridar l’atenció este indicador als peus de les escales mecàniques del metro de València. Em pregunte si sóc l’únic que el troba inadequat. El cartell serveix per a recomanar als viatgers que no tenen pressa que es deixen dur escales amunt (o avall) apegats al costat dret dels escalons per tal deixar el pas lliure als qui sí que en tenen, que haurien de passar pel costat esquerre. Este costum era ja una convenció no escrita que els usuaris del metro ja realitzaven amb naturalitat, però que ara l’empresa ha tractat d’oficialitzar. Crec que el senyal té un problema cromàtic, i és que a mi, tot i que el pardal vestit d’aviador sí que em suggereix velocitat, el color roig sobre el qual està estampat m’indica perill i que m’ature, just el contrari del que es pretén.

Feia tres anys i mig que no tornava a Bèrnia, a voltar la serra per eixe recorregut ideal per a l’excursionista. I és que té de tot: una vegetació que fa goig de veure (estos dies, amb tot florit, semblava un jardí cuidat per una mà experta), un forat o cova que travessa la serra de banda a banda, les ruïnes d’un fort militar i unes vistes meravelloses. Esta vegada jo feia de guia, i m’alegrí que els meus companys de ruta quedaren pagats i volgueren repetir. Tant ens va agradar que quasi no arribem a votar… Vos en deixe unes fotos. Hi havia pertot plantetes en flor. Hem d’arribar a la massa rocosa que hi ha en primer terme i rodar per l’esquerra buscant el forat. El forat al qual entrem, vist des de la Marina Alta. Algun terròs ha tacat amb esprai la paret de la cova i ha esborrat les ratlles del PR. Anarquía y birra fría… y a manchar la montaña . Enhorabona, xaval. En creuar el forat, ens trobem amb esta meravella. El forat per on acabem d'eixir, a l'altra banda, ja a la Mari...

«Tan bé com em tracta ell, ara m’adone de les llàgrimes que malgastí amb l’altre». Una xica conscient, que ha recuperat la il·lusió.

«Professor, crec que ací he trobat una errata. On diu Lope de Vega, li falta una zeta a Lope». Un estudiant de Filologia.

Donaran demà els valencians la seua confiança al vampir? Qui ha dit que al PCPE s’ha encallat en les ideologies utòpiques del segle passat? La candidata per València aporta un aire nou i fresc

Ahir vaig acabar de llegir In cold blood ( A sang freda ), un d’eixos llibres que tens pendents durant anys però que per un motiu o per un altre no havies llegit encara. El nom vos deu ser ben familiar. És un llibre que, a mitjan camí entre la novel·la i el reportatge periodístic, descriu amb pèls i senyals la història al voltant de l’assassinat d’una família sencera, comés per dos presoners en llibertat condicional que buscaven diners. Des de la planificació del crim fins a la mort dels assassins, se’ns conten la psicologia i les històries personals de les víctimes, la infància i vida dels assassins, la vida privada dels policies que investiguen el cas, com este va afectar el poble i el país, i un llarg etcètera. Els fets són reals i van ocórrer en 1959 a Holcomb, un poble de Kansas. Capote els investigà a fons i va escriure esta «novel·la de no ficció», que té una voluntat d’exhaustivitat periodística, de deixar constància de tot els fets, que es nota especialment quan hi inclou dec...

Un sagal és un xiquet. Li vaig sentir esta paraula per primera vegada a una amiga de Castalla, i fa uns dies també a un xic de Vilafranca , ja que en aquell poble dels Ports (oficialment és del Maestrat, però està lligat històricament a Morella, segons me digué) també la utilitzen. «No tens sagals, ¿veritat?», preguntava el de Vilafranca per a saber si tenia fills. I tornant a Castalla, resulta que Enric Valor, escriptor oriünd d’este poble, usava la paraula a bondó en els seus escrits. Ell, fins i tot, diferenciava sagal de zagal : En el valencià meridional es fa la distinció entre zagal (derivat de l’àrab «zagall») que vol dir «xic de deu a quinze anys», i sagal , «ajudant d’un cotxe de servei públic» (derivat de saga o part de darrere d’un vehicle, on solia anar el sagal en les diligències). Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1977), pàg. 59 No obstant això, els diccionaris normatius no arrepleguen  zagal i atribuïxen a sagal estos tres...

Kibah és una formació de València ciutat que alterna riffs del rock dur amb passatges introspectius i melodies encomanadisses. I tot ho fan tres tios, un bateria contundent, un baix que sona com un bou i un guitarra i veu de melodia captivadora. Ací vos penge el videoclip de “Lejos” i vos enllace també la cançó —bastant més tranquil·la— “ Hasta el día de hoy ” ( qué quieres de mí, si todo te di , colpidora eixa frase). Vos recomane que visiteu el seu myspace i sentiu temes que sonen a hit , com ara l’optimista “ Rendido ” o “Cómo no ser” ( ¿Cómo no ser cobarde en este mundo por hacer? ¿Cómo no ser poeta en otoño y besar tu piel? , m’encanta eixa tornada). Enderrocks és un grup ribrenc de heavy metal amb tocs thrash i de power que, si bé musicalment sona un peliu convencional, té un so sòlid i una producció bastant aconseguida. A més de “Aquesta nit”, que vos penge ací, en línia també podeu sentir altres temes com “ Miralls trencats ”, “ Octubre ” o una versió de “Boig per tu” de S...

L’última pel·lícula de Woody Allen, Midnight in Paris m’ha fet riure i passar una bona estona, prou més que el seu anterior film . A banda del clàssic «parelles que no funcionen» m’ha sorprés especialment el component màgic, eixe viatge en el temps que el tràiler no revela. I millor no dir-ne res més. Com sempre, m’ha semblat curiós com, a la sala, davant les bromes i aclucades d’ull culturals que apareixen contínuament, com alguns entre el públic es petaven de riure i d’altres restaven en silenci perquè no havien agarrat la conya ―val a dir que jo estiguí en els dos grups. I així mateix m’ha agradat especialment el personatge del pedant, a través del qual la pel·lícula satiritza els qui aprofiten tot moment per a exhibir els seus coneixements davant dels altres amb l’objectiu de vanagloriar-se’n. Dels personatges, el que més em feia riure era el que fa de Hemingway, amb eixe caràcter dur, els seus aforismes sobre el fet literari i les intervencions magistrals i sentides quan narra fe...

Pareix que la pressió internacional ha tingut algun efecte, ni que siga un granet d'arena i el projecte de llei homòfob a Ugand a no ha sigut aprovat. Traduïsc (no del tot acuradament) part del comunicat de l'ONG Avaaz i vos passe enllaços de la BBC i de The Guardian : La llei antigai a Uganda ha fracassat. Semblava segur que anaven a aprovar-la la setmana passada, però després de les 1.6 milions peticions signades lliurades a Parlament, de desenes de milers de trucades als nostres governs, de centenars d’articles sobre la nostra campanya i d’una protesta mundial massiva, els polítics ugandesos han retirat el projecte de llei! Va ser a l’últim minut: els extremistes religiosos van intentar aprovar el projecte de lleig dimecres, i van convocar un sessió d'emergència sense precedents al Parlament per a divendres. Però com sempre, vam reaccionar en qüestió d’hores. Enhorabona a tots els qui vau signar, vau telefonar, vau reenviar correus i vau fer donacions a aquesta campany...

Poques voltes parle d’adverbis o preposicions en La paraula de la setmana . Hui és el dia. Rant i el diminutiu rantet són variants populars, no normatives, dels mots normatius  de ran i arran . Actualització de 2024: el Diccionari normatiu valencià de l ’ Acadèmia Valenciana de la Llengua dona entrada als adverbis rant , ranter i ranteret ; per tant, són normatius.  Diem que una cosa està a rant o rantet d’una altra [o rantet a una altra] quan està quasi tocant-la, fregant-la, a la vora. Així, per exemple, un pardal pot volar rant a terra, o algú es pot posar rant a la paret o deixar-se la frangeta rant dels ulls . Com veeu, en els tres exemples hi ha un objecte la superfície del qual està molt prop d’un altre objecte, però sense arribar a tocar-lo. El cas de rantet , el diminutiu, és ben curiós, ja que sovint es comporta com un adjectiu i, en conseqüència, concorda en gènere i nombre amb el substantiu al qual modifica. Ací teniu alguns exemples extrets d’internet, que no...

M'assabente que d'ací a molt poques hores (demà al matí mateix) el parlament d'Uganda probablement passarà una llei per la qual els homosexuals, pel fet de ser-ho, cometen un crim pel qual poden ser condemnats a pena de mort. Esta barbaritat serà una realitat demà. No sé si des d'ací podem fer-hi res. Avaaz , l'ONG que m'ha enviat la informació, ha posat en marxa un dispositiu d'arreplega de signatures . Jo ja he signat. No tracten de vendre res; jo tan sols rep un correu cada cert temps que informa de les causes diverses a què dóna suport esta comunitat global de mobilització. Si voleu més informació, en este blog han fet un seguiment de la repressió legal contra els homosexuals a Uganda; i ací teniu un enllaç a la BBC que explica com està l'assumpte ara mateix. I sembla que aquesta barbaritat és tan sols una de les moltes barbaritats que passen allí, de com els drets humans són vulnerats a diari.

Ahir vaig veure esta pel·li i hui volia parlar-ne ací, però vos enllace al que n'han dit altres i vos en deixe el tràiler. Tan sols dic que és una pel·li dura, cruel (però no de manera gratuïta) i realment sorprenent, et deixa mocat.

Estos han sigut uns dies d’estrés, de menjar molta pantalla i de traure punta a llapis que s’acurtaven a tota virolla (i el més graciós de tot és que, en el fons, m’apassiona). El cas és que divendres, en eixir de treballar el meu cos només tenia ganes de recuperar hores de son, però la meua ment eufòrica i hiperactiva buscava desduir-se d’alguna manera. Sense esperar-m’ho, em van ficar en un teatre i viu una obra que trobe que paga molt la pena que vegeu. Eufòria —sí, així es deia justament— comença com un monòleg d’autoajuda per als qui ho estan passant malament (per la crisi o per ells mateixos) que busca la interacció entre actors, públic i persones en general en un acte catàrtic de pensament positiu amerat d’humor autòcton; i acaba amb una exhibició magistral de coordinació entre actors i efectes d’àudio. Sense dir-ne res més, només vos dic que m’haguí de contindre el riure moltes voltes i que isquí admirant els dos professionals de damunt l’escenari, que es mereixien que la sala...