Saps?

He trobat una manera d’estar al corrent de les últimes novetats musicals de la radio fórmula i discoteques sense haver de sentir-les. Es veu que hi ha uns xicots alemanys amb tupé i camisa a quadres que fan versions de grans èxits actuals a l’estil del rock dels anys cinquanta i seixanta. El resultat no és una meravella, però certament fan cançons molt més fàcils de sentir i molt més ballables que les originals. Han interpretat així, entre d’altres, Umbrella (de la qual teniu el videoclip ací dalt, un fake de concert de masses antic que quasi enganya quan el veus per primera vegada), Hot’n’cold , I don’t feel like dancing o fins i tot Angels , de Robbie Williams. Bon negoci han fet aquests xics.

The shoemaker, o el mestrepeu, del pintor nord-americà Norman Rockwell La paraula d’esta setmana l’he sentida, fins ara, exclusivament en l’àmbit familiar. Ignore si està poc o molt estesa, però sospite que és un localisme que, a més, està caent en desús, ja que la cosa a què fa referència també està desapareixent. Doncs bé, l’ofici de mestrepeu no és un altre que el de sabater . Dit d’una altra manera: un mestrepeu és un home que arregla sabates . Segons me conten els meus majors, se diu «mestrepeu» per a evitar dir la paraula «sabater» que, diuen, porta mala sort de dir, igual que porta desgràcia deixar-se les tisores obertes, deixar del revés la barra de pa damunt de la taula, o posar unes sabates –¡precisament!– damunt de la taula (Ara bé, esta interpretació supersticiosa és, tal volta, personal del parlant que m’ho ha explicat). Ja fa un temps que busquí la paraula en diversos diccionaris, però no la trobí en cap lloc. Buscant en Google, no obtinguí tampoc cap resposta....

Estem a principis dels 1980. A Los Angeles, una banda de rock marca tendències: sense ser punkies però amb actituds igualment rebels i transgressores, quatre jóvens toquen un heavy metal que s’allunya en música, en actitud i en estètica i del glamour que imperava llavors en el rock dur. Ha arribat el moment del thrash metal . Malgrat els daltabaixos de qualitat en els directes, i els dubtes sobre qui ha de ser el vocalista de la banda, Metallica esdevé un mite abans de traure cap disc oficial. Però en 1982, el grup decideix expulsar Dave Mustaine , guitarrista i vocalista, a causa de la seua addicció a les drogues i els seus brots violents. Mustaine mai no va pair aquesta decisió, que li va caure com un poal d’aigua freda. Al mateix temps que Metallica ascendia els escalons de l’èxit, l’ambició i inquietud artístiques de Mustaine el van portar a la creació de la banda Megadeth ( ja n'hem parlat ) que amb el temps esdevingué un gran referent de l’estil, en una de les anomenades 4 ...

Troben un rètol faller sense faltes d’ortografia Experts lingüistes i fallers se’n fan creus Inaudit, inefable, mai vist... els adjectius s’acaben. Ens hem assabentat de l’existència d’uns versets de falla amb una excelsitud ortogràfica sense precedents a València. L’alarma ha sonat quan un turista faller felicitava els membres d’un casal per escriure els seus versets «sense cap falta d’ortografia», cosa que, lluny de causar orgull, ha deixat els fallers astorats i trasbalsats. L’escrit es troba en un monument conegut del cap i casal, als peus d’un dels ninots. Ens hi hem traslladat immediatament. Al nostre costat, un equip conjunt de filòlegs i policia científica –desplaçat al lloc dels fets a primera hora– examina l’escrit per esbrinar si hi ha accents o lletres afegides a posteriori per algun garneu amb dèria correctora, tal com sospiten els fallers. «Ja els tenim fitxats; en cónter de vore la falla, aguaiten els cartellets i posen males cares; no s’estranye vosté que hagen segut ...

Un estrem vol dir en valencià un moviment o gest violent, provocat per un ensurt, per una sorpresa, dolor sobtat, admiració, etc. Se sol dir que algú « fa un estrem » quan manifesta físicament el sobresalt que li ha provocat una notícia inesperada, o quan, per exemple, algú està allitat per alguna malaltia i tremola sobtadament per causa del dolor. Un estrem és per tant, en principi, una cosa involuntària, com una esgarrifança que ens ve. Ara bé, els estrems també es poden fingir o exagerar. Potser per això « fer estrems » també vol dir això: manifestar exageradament els sentiments. I açò és, precisament, una cosa ben voluntària que es fa fins i tot amb objectius maliciosos. Amb aquest sentit, una expressió similar és « fer escarafalls ». Per la meua experiència com a parlant, la paraula «estrem» es pronuncia amb essa. De fet, pareix que la grafia antiga respon a aquesta pronúncia i, a més a més, crec és ben òbvia la relació d’aquest mot amb el verb «e s tremir-se». Amb tot, però, els...

Espanya ens roba, diu este contenidor de l'Avinguda d'Ausiàs March Hui inicie una nova secció en el blog, l’anomenaré « Les parets parlen ». Em pareix curiós com les parets i superfícies merament arquitectòniques dels carrers de pobles i ciutats a vegades es convertixen en espais d’expressivitat a on ciutadans anònims manifesten reivindicacions ( No a la guerra ), el seu art , les seues declaracions amoroses ( Gordi te amo ) o simplement el seu nom ( Rafel was here ). Entenent-ho en térmens d’expressió i opinió, i salvant les distàncies, podríem dir que hi ha qui utilitza –utilitzem– els blogs per a dir qui som i què pensem del món, i hi ha uns altres que ho fan públic a la manera clàssica, simple i primitiva, de purs homínids: escrivint sobre una paret .  Alerta, no vullc ara promoure o posar-me de part dels bandarres –val, deixem-ho en adolescents , que tots ho hem fet– que embruten parets amb els seus tags o gargots dels que causen un greu perjuí econòmic i estètic sobre ...

En esta carta , un subordinat adula el seu superior Llepó és la paraula que utilitzem en valencià per a referir-nos a un adulador, a la persona que afalaga servilment ad algú per a guanyar-se la seua voluntat. En català també es pot dir –amb més o manco grosseria– llepa, llepaire, llepaculs, rentacares o llagoter . El mot ve del verb llepar (fregar amb la llengua), i a sovint s’utilitza quan l’adulador està en una situació d’inferioritat de classe respecte de la persona adulada. Vos pose un parell d’exemples trets d’internet: Hi ha qui és valencià i sap qui és son pare i sa mare i hi ha qui és valencià i vol ser espanyol alhora, és a dir un llepó de l'amo, perquè això és Espanya respecte de nosaltres: l'amo fill de puta. Del blog de Toni Cucarella Mi abuelo me contó una clasificación que hacían los recolectores de naranja de la gente. "Eixe és un llepó ". El concepto de mamón ( llepó es un chupón ), para aquellos esclavos que se doblegaban ante el amo. Comentari en ...

Els mitjans de comunicació solen introduir periòdicament temes d’actualitat –polèmics, és clar– perquè els ciutadans ens crispem, discutim o simplement parlem de coses que no siguen els nostres interessos reals i immediats; sovint amb el simple objectiu d'apujar quotes d’audiència o visites en xarxa; en definitiva, perquè consumim el seu producte. La importància d’aquestes polèmiques no és minsa, puix sovint, d’acord amb el posicionament dels principals partits polítics davant d’aquestes, cada quatre anys anem a votar una cosa o una altra. És clar que no tots els assumptes de la palestra informativa són intranscendents, banals o aliens a nosaltres. Simplement em resulta curiós la importància que prenen puntualment alguns d’aquests conflictes –siguen reals o prefabricats–, perquè poc de temps després, sense que ni molt menys s’hagen resolt, se’n deixe de parlar totalment. Un d’aquests temes –que sempre ha sigut i continuarà sent actual – va ser, fa pocs mesos, la discussió sobre si ...

Riu Túria al seu pas pel barri de La Torre, despús-ahir, 1 de març, a les 16 hores Pareix mentira, amb les últimes pluges el llit nou del Túria pareix per uns dies un riu i no un canal artificial. Estic tan poc aveat que em fa un goig terrible vore una capa d’aigua, més que siga fineta com un bassot de pluja, en comptes de l’habitual pedregar sec. Ara, a la nit, es poden vore en l’aigua el reflex dels fanals de la V-30. I és que normalment a eixes hores, al passar pel pont només es veu una clapa immensa de foscor a banda i banda. Este matí, en l’autobús, una mare li deia a la seua filleta, ¡Mira mira, un riuet! Com si haguera aparegut del no-res. Tal volta normalment no el concebem com a tal... (Redacció modificada en octubre de 2024)