Saps?

Fent un tumet pel carrer Major de Tarragona Ja era hora de reprendre la secció «La paraula de la setmana», que tant m’agrada i que tenia tan abandonada. Aprofite que he eixit un poc de casa per a parlar-vos d’una paraula que no és valenciana (això crec, vaja), però igualment digna de ser estimada. Me l’ensenya una amiga de Tarragona. Tumet s’utilitza en la locució fer un tumet . Ja sabeu que en català es diu fer un tomb al fet de  pegar una volta o «fer un passeig». Doncs bé, si el passeig és curt o els abellix referir-se a la caminada amb un diminutiu afectuós, diuen que van a fer un tumet (= fer un tombet ). ¿I d’a on ve esta pronúncia? Se deu a dos processos fonètics ben senzills: la pèrdua d’una consonant i la neutralització d’una vocal. Com que de la paraula «tomb» no pronuncien la b final, esta també desapareix en el diminutiu (tom[b]et). Després, com que la primera síl·laba és àtona, la vocal o  la pronuncien  u . D’altra banda, se referixen a la mateixa acci...

«¿Te acuerdas cuando le arranqué los dientes a aquel abuelo?» Una auxiliar d'infermeria li recorda a una companya infermera una anècdota laboral. Li les arrancà per error, però tot acabà bé i inclús pareix que els familiars li ho van agrair.

«Tia, que hay que buscarse a un tio que sea buena persona» Sentència que diu una xica d’uns 28 anys a una amiga seua en una terrassa de platja, com a conclusió d’un monòleg sobre les relacions de parella que l’altra s’ha escoltat en silenci. (Quin tipus de tio t’havies buscat fins ara?)

L’editorial Tàndem acaba de publicar   Criatures d’ultratomba , una antologia de relats vampírics i de terror d’autors europeus del segle XIX. L’aparició d’esta novetat em fa una il·lusió especial, ja que jo n’he sigut el traductor, i no puc amagar que estic content i satisfet d’haver col·laborat a acostar les narracions d’estos clàssics als lectors valencians. La selecció és la següent: «La família del vurdalak», de Tolstoi «Berenice», d’Edgar Allan Poe «L’esquelet del comte, o l’amant vampira», d’Elizabeth Caroline Grey «La morta enamorada», de Théophile Gautier «El vampir», de John William Polidori «Morella», d’Edgar Allan Poe «VYI», de Nikolai Gogol «No desperteu els morts», de Johann Ludwig Tieck Malgrat que el format i el plantejament de la col·lecció és juvenil, trobe que es tracta d’una arreplega perfectament vàlida per a lectors adults interessats a conéixer la literatura vampírica primerenca, o que simplement vullguen fer un tast dels relats de terror d’aquella època —de ...

Hi havia en Sueca un potecari de molt mal gènit , i dos jovenots tenien sempre ganes de sentir-lo. Una nit de tantes s’ajuntaren i es digueren la u a l’altre: —Esta nit li ham de juar una bona passaeta al potecari. I en efecte, rondaren pels carrers dasta molt tard, i allà devés les dotze van i li toquen a la porta; peguen dasta tres colps en lo picaport, i el nostre bon home s’alça i s’assoma a la finestra, dient: —Qui és? —Som mosatros , Don Fulà: faça el favor d’abaixar corrent, que és molt precís. Es vist de rapafuig i se n’abaixa, i al que obri el finestronet per a vore qui eren i què volien, digueren de fora: —Acoste la llum. L’acosta, i traent u d’ells un xavo d’a quatre i mirant-lo, es gira a l’altre i li diu: —Veus com és lo que jo et dia , que no era dos sinós quatre? I sense més ni més pegaren els dos a fugir, deixant-se al potecari fet de pedra i en la palmatòria o caputxina en la mà, desfogant-se en dir-los totes les picardies que pugué , de cremat que estava.

Torne del Feslloch , del festival de música en valencià de Benlloch, amb ganes d’haver-m’hi quedat una setmana més. És un regal que per només 25 euros tingues 3 dies d’acampada i de concerts, teatre, presentacions de llibres, piscina debades, tallers i activitats lúdiques (jo estava en el grup guanyador del «Trivial valencià», no podia ser altrament). El festival m’ha servit per a conéixer millor l’escena musical en valencià, per presenciar el directe de bandes que havia sentit gens o molt poc, i també per a retrobar-me amb l’experiència festivalesca (o festivalera?), que des de fa un parell d’anys no xafava. Sobre això, Andreu Laguarda, de Rapsodes, va dir que el Feslloch és com el Viñarock, però mola molt més perquè no has de fer tanta cua per a pixar . Ausades que té raó, però mola més per moltes altres coses! Però vaig al gra, al pla musical. De tots els bons directes que vaig presenciar (la bogeria d’Sva-ters, l’espectacle de versions d’Arthur Caravan, el heavy metal d’Enderrocks,...

«Una dona mai t’estimarà. Ella el que vol és que sigues el caçador, el triomfador perseguit per moltes xiques, però ser ella l’única que es gite amb tu». En un pub, a altes hores de la nit, un home li diu al seu amic més jove.

1r Arruixar de matí l'entrada i el carrer 2n Si no cola, pastar i anar al forn 3r Fer-se el monyo ben lluent primer 4t A on l'envien parar-se en un espart 5t No tindre cap de nóvio i dir que en té vint 6t Planxar-se el vestit i fer-se'l ben ert

1r Eixir molt pel carrer 2n Creure que pa d’ell és poc el món 3r Anar de bureo i gastar molt diner 4t Tornar de nit a casa sempre tard 5t Dels pares anar sempre fugint 6t Tindre molta vana i anar molt ert Font: Martí i Gadea, Joaquim (1891): Ensisám de totes herbes ó ensart de cansóns valensianes y castellanes, refrañs, dichos ó sentensies, endevinalles, brindis, coloquis, cuentos, sosuíts, sermons sens Ave-María, anécdotes, chascarrills, modes de mascles y de femelles y costums del temps d’abáns y del d’ara. L’arreplega y trau a llum un afisionat, molt amich dels cantadórs y tocadórs de guitarra ó guitarró, afectàt à eixir de paella y à pendre part en totes les bromes de bona lley, lo mateix que à anar al Rosari de l’Aurora, perque’s valensiá de pura rasa, y chapát á l’antigor, encara que home de chispa y dels que també s’emboven, els cau la bava y es pixen de riures sentint contar cuentets, veent ballar lo sapateao, y fent entremesos ó pasaetes de comèdia en les cuynes y car...

Regals del camí Deu ser la calor, deu ser el fet d’aterrar de nou a la realitat, però em costa reemprendre el blog després del Camí. Malauradament, s’ha acabat el ritual d’alçar-se de nit, plegar el sac, carregar-te la vida a les espatles (una muda, una tovalla, aigua, no necessitem massa coses més), cordar-te les botes… i caminar envoltat de la màgia del silenci de la boira, dels roures, dels castanyers i de les falagueres; demanar-te il·lusionat: «¿quines coses voré hui?» «¿fins a on arribaré?». Caminar i deixar-se sorprendre, improvisar, no saber on acabaré el dia, a on dormiré, amb qui xarraré o faré una cervesa, un dinar, un sopar, un brindis. El camí ensenya, n’estic convençut, el camí fa créixer. Prendre consciència que u està sol, falcat a la terra, a les pedres, i acaronat pel sol i pels núvols; que cadascú es marca les pròpies metes i ha de conéixer els propis límits. Però el Camí no és només introspecció o solitud, és també un tauler de socialització, de somriures, salutacio...