Saps?

Com sabeu, no transmetre la llengua valenciana als fills i nets encara és un fenomen lamentablement comú en la societat valenciana. Amb tot, les noves generacions castellanoparlants que tenen un relatiu coneiximent passiu del valencià a voltes et sorprenen utilitzant paraules en la nostra llengua. Això ha fet xic de València ciutat, que ha gastat la paraula brofegada   parlant en castellà en una conversa. En concret, es referia a les paraules obscenes que els obrers de la construcció a voltes dediquen a les xiques guapes que passen prop del seu lloc de treball. Gràcies a esta anècdota he triat  brofegada com a paraula de la setmana: una grosseria, una barbaritat, una obscenitat, una paraula o comentari fora de to. Bròfec és qui diu brofegades. De derivats de la paraula n’hi ha fins i tot el verb, brofegar , que significa dir brofegades. L’etimologia de la paraula bròfec no pareix clara. Una teoria diu que pot provindre simplement d’una onomatopeia de menyspreu o irritació ( br...

Vista de la vall i de les últimes cases del poble, des de l'hotel als afores de Mogilitsa Hui vos parle un poc de Mogilitsa (Могилица), un poblet a l’extrem sud del país, pròxim a la frontera amb Grècia, en el qual passí la major part de la meua estada en Bulgària. La localitat està situada a recer de les muntanyes de Ròdope , una serralada de la península balcànica d’extraordinària bellea. Als seus peus passa el riu Arda , que en estiu porta molt poca aigua. Per a arribar a Mogilitsa des de Sofia, toca fer un bon tram d’autovia, deixar arrere Plovdiv (Пловдив), la segona ciutat més gran del país, passar per Smolyan , la capital de la província, i recórrer uns quants quilòmetres de revoltes que serpentegen entre muntanyes. Una de les coses que em cridà l’atenció de Mogilitsa és que en el poble hi havia una mesquita en comptes d’una església. El cas és que la religió oficial en Bulgària és el cristianisme ortodox; però en el sud del país hi ha molta població musulmana, i hi trobes ...

Cotxe de policia model Lada (este és de Cuba, però és igual que els que viu en Bulgària) Sona a tòpic dir-ho, però Bulgària és un país de contrasts, o almenys, així és com m’aparegué a mi. En arribar a l’aeroport de Sofia, a banda de xocar-me el primer cartell escrit en ciríl·lic (diuen que en Bulgària  s’inventà eixe alfabet, i els búlgars n’estan orgullosos) em feia creus en vore que el cotxe patrulla de la policia que passava davant dels meus nassos no era un altre que un vell model Lada , cotxe rus per excel·lència que molts búlgars utilitzen encara. Durant la meua estada en el país m’acostumaria a vore’n a grapats; però... voilà , juntament amb estes relíquies, ens trobem amb gent que conduïx Volkswagen Golfs o cotxes de luxe. I jo em pregunte: en cas de persecució policial, ¿u dels dos contendents no té un greu desavantatge? I és que segons em conten, durant l’època comunista quan la gent volia tindre un cotxe el demanava a l’Estat. Després de pagar-lo, calia posar-se e...

Un edifici en Haskovo Uns pocs dies de vacacions per alguns llocs de Bulgària i a Grècia m’han ajudat a formar-me una mínima idea, molt vaga, d’estos dos països que fins ara ignorava per complet. Bulgària és un país excomuniste, d’aquells que se sol dir que giraven en l’òrbita de la URSS. Des de 1990, amb la caiguda del sistema, lluita per fer-se un lloc en el món capitaliste en què vivim. Pareix que de moment no s’afonen en la misèria, però la situació econòmica –per raons que se m’escapen– no respon a les expectatives dels qui pensaven que l’economia búlgara es posaria a l’alçada de l’alemanya. Per això, encara hi ha gent que enyora l’estabilitat i les garanties de benestar mínimes que oferia el comunisme. Em sorprengué quan em digueren que la gent, en general, concep l’època comunista com un període de la història búlgara en què ocorregueren moltes coses bones per al país. En definitiva, no es parla amb rebuig sobre el règim anterior a la democràcia. Així i tot, cal dir que les darr...

Després d’unes –no ho dubteu– immerescudes vacances, reprenem la marxa del blog . Esperem que algú tinga memòria per a recordar que Saps què vull dir-te existix; i més difícil encara, que tinga gana de llegir. Doncs bé, en ple agost la persona passeja per València ciutat. I què hi troba? Doncs la mateixa calda de sempre, fruit d’una barreja d’humitat i d’un sol que bada les pedres, que assota els mateixos carrers de sempre, això sí, buits del personal que malgrat tot té prou coneiximent per a fugir de la urbs en estes dates. Ara bé, hi ha coses que no canvien amb les estacions: les pifiades o espifiades de tot allò que està –o tracta d’estar– escrit en valencià. Fixeu-vos en este cartell de Metrovalencia ( València sense accent, és clar, perquè Lizondo així ho sentencià), que amb tanta bona intenció commemora l’aniversari dels drets humans. Quant a les pifiades m’agradaria que participàreu amb els vostres comentaris. Jo només vos comente la més cridanera: en martxa , amb tx , sí seny...