Una mirada valenciana cap al nord: La Valéncia occitana

En l’assaig La Valéncia occitana (Aj. de València, 1995) un clàssic que he descobert casualment a rant de la polèmica actual sobre l’accent del topònim València, Lluís Fornés oferix un punt de vista diferent i molt estimulant sobre el conflicte lingüístic valencià. En lloc de prendre partit en la clàssica confrontació entre pancatalanistes i secessionistes blavers, l’autor amplia la mirada cap a Occitània, reivindicant els lligams històrics, culturals i lingüístics que aquelles terres compartixen amb l’antic Regne de València.

Fornés documenta l’agermanament entre Occitània i la Corona d’Aragó a través de vincles polítics i familiars, i posa una atenció especial a les relacions que aquella regió mantingué amb la Catalunya occidental i València, traçant una ruta de nord a sud. En eixe sentit, critica que tant els moviments de població occitans cap al regne valencià des dels seus inicis com la posterior presència occitana deguda al comerç han sigut fenòmens escassament estudiats, a sovint relegats als peus de pàgina en les obres dels especialistes; i també fa notar que la historiografia ha diluït els occitans en el terme genèric “francesos”.

Una de les curiositats més suggeridores del llibre és la possible etimologia occitana de paraules valencianes tan simbòliques com orxata, xe o riurau, que provindrien de l’occità orja, Jès (apòcope de Jesús) i dels ostal rurau típics d’aquella regió. A banda d’aventurar hipòtesis etimològiques, Fornés fa una llista de concomitàncies lingüístiques entre la llengua d’oc i el valencià, i constata que eixes coincidències a sovint contrasten amb les formes del català oriental. Però les similituds no són només lingüístiques: l’autor també destaca paral·lelismes entre els dos pobles en elements culturals, com ara la pilota valenciana o l’afició a les festes que inclouen bous.

 

El llibre conté reflexions sobre la naturalea i l’entitat de la llengua valenciana, que es podria concebre com un idioma independent, amb evolució i literatura pròpies, però també com a part d’un diasistema compartit amb el català i l’occità, el qual es proposa com a enriquidor per a tots. Un diasistema que creà tres èpoques de màxim esplendor que suposen un valuós llegat comú: la literatura trobadoresca, el Segle d’Or valencià i la Renaixença —especialment la catalana. Segons Fornés, la consideració del català com a llengua separada de l’occità és, més que d’una realitat filològica, el resultat d’un moviment del nacionalisme català en els anys 30 del segle XX.

El llibre està amerat d’una actitud favorable a una identitat valenciana desacomplexada, orgullosa de la seua manera de parlar i de ser. I és destacable que Fornés no presenta les seues idees com a veritats absolutes, sinó com a hipòtesis obertes que mereixen ser estudiades a fons per altres investigadors. En definitiva, La Valéncia occitana és una lectura interessant per a qui vullga eixamplar la mirada sobre la identitat valenciana i descobrir camins poc visibilitzats però prou reveladors.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2025. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.