«La terra i la paraula», de Juli Capilla

La mort d’un amic del poble és el fet que mou l’escriptor Juli Capilla a redactar unes memòries en què evoca les vivències de la infància i la joventut en la localitat de Pedralba, en el cor de la Serra Calderona. Eixa pèrdua és el leitmotiv de l’obra, un text que pretén mantindre viva la memòria de l’amic, a qui parla de tu com si li escriguera una carta. No amb un to planyós ni elegíac, sinó amb la intenció d’homenatjar-lo. 

 

El relat personal se fon amb la reflexió històrica. El llibre dibuixa l’evolució de l’autor des de la infància innocent fins a una madurea que no amaga la por de morir, i, a través de les vivències de Capilla, assistim als canvis de l’entorn rural pedralbí i espanyol: des de la guerra civil i la repressió franquista fins a l’entrada del país en Europa i les conseqüències per a l’economia agrícola de Pedralba, que arrancà els ceps de vi i transformà la terra en cultiu de cítrics. Estos temes apareixen de tant en tant en el text, com a fets que han provocat doloroses i violentes discrepàncies en la societat, però que no han sigut mai motiu de disputa entre l’autor i l’amic homenatjat, a pesar de tindre ideologies diferents. Capilla, per cert, parla sempre en clau espanyola i no tant valenciana, però quasi mai utilitza la denominació Espanya, sinó Ibèria, una fórmula eufemística per a evitar el nom d’un estat a on potser no es troba del tot còmode. 

 

La localitat de Pedralba apareix caracteritzada per la seua terra roja i per la llengua especial dels seus habitants, un castellà farcit d’aragonesismes i valencianismes. De fet, el llibre conté algun passatge afectuós cap al parlar d’aquelles terres. Pel que fa a la llengua de La terra i la paraula, se pot dir que l’obra té una prosa reiterativa: Capilla tendix a utilitzar múltiples sinònims per a caracteritzar una mateixa cosa. Sobre això, hi ha qui ha dit que té un estil poètic. Certament això és aixina en alguns passatges molt ben obtinguts, contundents i emotius, si bé cal dir que eixe estil reiteratiu resulta, a voltes, un poc carregós al lector. Per tant, a pesar que es tracta d’un relat íntim, la llengua és elaborada i conscientment literària. Quant al model de llengua, igual que altres escriptors valencians, l’autor incorpora al text una extensa varietat de lèxic i formes pròpies del català oriental, fet que resulta en un híbrid valencià amb exotismes catalans. 

 

A pesar d’eixa artificiositat, u dels punts positius de l’obra és la veritat i la sinceritat. Un altre és l’estructura del llibre, en capítols curts que, en general, són agradables de llegir. En definitiva, els passatges significatius de la vida de l’autor, els records de la vida en el poble i les complexes relacions familiars interpel·len el lector, evocant tant la memòria compartida com les seues experiències personals. 

 

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2025. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.