He llegit: «In cold blood», de Truman Capote
Ahir acabí de llegir In cold blood (A sang freda), u d’eixos llibres que tens pendents durant anys però que per un motiu o per un altre no havies llegit encara. El nom vos deu resultar ben familiar. És un llibre que, a mitan camí entre la novel·la i el reportatge periodístic, descriu amb pèls i senyals la història al voltant de l’assassinat d’una família sancera, comés per dos presoners en llibertat condicional que buscaven diners. Des de la planificació del crim fins a la mort dels criminals, se’ns conten la psicologia i les històries personals de les víctimes, la infància i vida dels assassins, la vida privada dels policies que investiguen el cas, com este va afectar el poble i el país, i un llarg etcètera.
Els fets són reals i van ocórrer en 1959 en Holcomb, un poble de Kansas. Capote els investigà a fons i escrigué esta «novel·la de no ficció», que té una voluntat d’exhaustivitat periodística, de deixar constància de tot els fets, que es nota especialment quan hi inclou declaracions de totes les parts implicades. Amb tot —i encara que per eixe motiu el llibre se m’ha fet en algun moment un poc llarg—, no deixa de ser un producte literari.
En eixe sentit, en el purament literari, m’ha agradat com Capote dosifica la informació i ordena els fets narrats, a força de flashbacks i flashforwards. I és que, a pesar que des del principi se sap qui són els assassins i que acabaran atrapant-los, l’important i la intriga és el com va passar, què hi ha en l’endemig, la fugida dels assassins una vegada han comés el crim, les seues conversacions. Capote deixa per al final els detalls de la captura i de com fon assassinada la família —estos últims al principi es descriuen somerament. No sé si en eixe sentit hauríem de dir que el llibre és sensacionaliste, però he de confessar que la paraula em passa pel cap.
Des del principi fins a les últimes pàgines, el que més m’ha impactat és la personalitat de l’assassí, Perry Smith, que el lector acaba coneixent al detall —fins i tot els seus ensomnis. Un xiquet amb un gran potencial, però que cresqué sense amor, acomplexat i amb una ràbia i una enveja cap als altres que el convertiren en un monstre. Fa feredat pensar com una persona intel·ligent, sensible, amb un bon potencial, amable i educada siga capaç de cometre fets tan atroços i cruels; com en un moment se sent culpable pel que ha fet i al segon següent és incapaç de sentir cap remordiment. Això em fa vindre al cap una frase de la novel·la vampírica Carmilla, que deia que «una gran erudició i una intel·ligència clara poden anar lligades a la bogeria». Pensar que hi han persones que fan eixa dissociació entre fets i sentiments dona molt de mal rotllo.
Els fets són reals i van ocórrer en 1959 en Holcomb, un poble de Kansas. Capote els investigà a fons i escrigué esta «novel·la de no ficció», que té una voluntat d’exhaustivitat periodística, de deixar constància de tot els fets, que es nota especialment quan hi inclou declaracions de totes les parts implicades. Amb tot —i encara que per eixe motiu el llibre se m’ha fet en algun moment un poc llarg—, no deixa de ser un producte literari.
En eixe sentit, en el purament literari, m’ha agradat com Capote dosifica la informació i ordena els fets narrats, a força de flashbacks i flashforwards. I és que, a pesar que des del principi se sap qui són els assassins i que acabaran atrapant-los, l’important i la intriga és el com va passar, què hi ha en l’endemig, la fugida dels assassins una vegada han comés el crim, les seues conversacions. Capote deixa per al final els detalls de la captura i de com fon assassinada la família —estos últims al principi es descriuen somerament. No sé si en eixe sentit hauríem de dir que el llibre és sensacionaliste, però he de confessar que la paraula em passa pel cap.
Des del principi fins a les últimes pàgines, el que més m’ha impactat és la personalitat de l’assassí, Perry Smith, que el lector acaba coneixent al detall —fins i tot els seus ensomnis. Un xiquet amb un gran potencial, però que cresqué sense amor, acomplexat i amb una ràbia i una enveja cap als altres que el convertiren en un monstre. Fa feredat pensar com una persona intel·ligent, sensible, amb un bon potencial, amable i educada siga capaç de cometre fets tan atroços i cruels; com en un moment se sent culpable pel que ha fet i al segon següent és incapaç de sentir cap remordiment. Això em fa vindre al cap una frase de la novel·la vampírica Carmilla, que deia que «una gran erudició i una intel·ligència clara poden anar lligades a la bogeria». Pensar que hi han persones que fan eixa dissociació entre fets i sentiments dona molt de mal rotllo.
(Text actualitzat en juliol de 2025)
Comentaris