L’enxís dels follets

Davant de la porta de la casa dels follets, un jovenet que es dia Càndid xarrava amb una caterva de follets enjogassats. Tots el festejaven: les seues cares eren belles, de somriures sincers i afectuosos, i li feien festes i li contaven succeïts graciosos. ¡Càndid estava tan feliç d’haver conegut aquells nous amics! Un follet, amb ulls brillants i veu dolça, va proposar un ball i tots s’agarraren de les mans, formaren un rogle i escomençaren una dansa que prometia un futur ple d’alegries.

Però al cap de poc de dansar, alguns follets canviaren el semblant i les seues mirades se tornaren opaques i desconfiades amb Càndid. La dansa es va aturar. Uns se quedaren molt seriosos, i uns altres s’assentaren al brancalet de la porta, ensomordits i trists. Càndid, desconcertat, volgué acostar-se a consolar-los, a repetir-los les paraules belles que cantaven feia uns instants; a demanar disculpes si els havia ofés d’alguna manera. Però ells li responien amb paraules aspres: «No, Càndid, deixa’ns».

Un d’ells agafà Càndid de la mà i el feu girar com una trompa. Ell pensava que es tractava d’un nou ball, però quan se va aturar per fi, s’adonà que els follets havien desaparegut i que ell s’havia quedat a soles. Va tocar diverses vegades a la porta de fusta de la casa, però no obtingué cap resposta. Finalment, desesperat, se quedà plorant assentat en terra. Va escomençar a cridar: «¡Obriu, obriu! ¿Per què vos enfadeu? ¿Per què eixa tristor? ¡Vullc parlar amb vosatros!». Però els follets s’havien tancat dins del seu cau i no pareixia que hagueren d’eixir-ne.

En aquell moment, un home altíssim, vestit amb un capell i una llarga capa negra, va passar pel seu costat.

―Mira-te’l, fas llàstima. ¿Què fas ací?

La seua veu era severa, i Càndid escomençà a ploricar. L’home de negre dubtà un segon, com astorat pel plor del sagal, i finalment passà de llarg i el deixà més a soles que un junc, assentat en terra.

Passaren les hores, se feu de nit i Càndid continuava assentat a la porta, amb el cap catxo, parlant en veu molt baixeta amb ell mateix, entrellaçant els dits de les mans. En això que l’home de negre tornà a passar per davant de la casa dels follets i feu un gest de sorpresa quan va vore que Càndid encara estava allí. S’acostà ad ell i el marmolà, però esta vegada amb un to més suau:

―¿Se pot saber què fas encara ací?

―Esperant… Adés ha eixit un follet, ¡i m’ha deixat jugar amb ell! Nos hem abraçat i després…

―¿Després, què?

―Després n’ha eixit un altre, que també és amic meu, però m’ha mirat com si no em coneguera de res, i els dos m’han dit coses lletges. Però segur que els passarà. Són així, els follets, a voltes no es troben bé.

L’home de negre sospirà, s’ajocà al costat de Càndid i li posà la mà damunt de l’espatla. Ell tremolà de por, però davall del gest sever de l’home hi havia una mirada comprensiva i afectuosa. A Càndid li paregué inclús que els ulls d’aquell desconegut se posaven vidriosos. Llavors comprengué que era un amic.

―Escolta’m. Ara no entendràs açò que et diré, però m’has de fer cas. Respecta’t, Càndid. Respecta’t i ves-te’n d’esta porta i no tornes més. Si et quedes, és que confons l’enxís amb el voler. ¿No veus que ací no et mereixen?

Càndid s’afanyà a retrucar, amb la veu entretallada:

―¡Això no és de veres! Me digueren que érem els millors amics. ¡Jo encara els vullc, i ells també a mi! Cantarem, ballarem i contarem succeïts i gràcies, com sempre.

―Sí, Càndid, ells volen, però no poden. És la… la maledicció dels follets.

Càndid obrí els ulls com a plats.

―¿Vol dir que són roïns?

―No, no són roïns. Són… són víctimes. Eres molt jove per a entendre-ho.

―¿I vosté com sap eixes coses?

―Perquè el seu enxís també em captivà una vegada, fa molt de temps. Càndid, anem-nos-en, t’acompanyaré a casa.

Ell dubtà uns instants. No volia abandonar els seus amics. ¿I si el necessitaren? Eixirien de casa i no trobarien a ningú. ¡Estarien desemparats! Va mirar la porta.

―¿T’han convidat mai a entrar per eixa porta? ―preguntà de sobte l’home de negre.

―No… A vegades entren en la casa enfadats, però després ixen tan contents com sempre. Altres voltes no, i jo… jo no sé… ―Càndid escomençà a somicar de nou.

L’home ajudà el jove a alçar-se. S’alluntaren de la casa a poc a poc, no sense que Càndid se girara ara i adés a miranr-la, amb els ulls curulls de llàgrimes i la vaga esperança que la porta s’obrira i els follets n’isqueren tan juganers, alegres i tendres com una vegada els havia conegut.

Quan hagueren caminat una estona i Càndid s’hagué refet un poc, demanà a l’home de negre que el guiara.

―Jo no puc dir-te què has de fer. Només te donaré un darrer consell.

―¿Quin?

―Que no faces com jo: no vistes de negre.

Passà el temps i Càndid se feu un home. I una volta va passar per davant de la casa dels follets. Llavors va comprovar que no havia canviat res: Hi havia altres follets a la porta, fent rialles que enxisaven i enllumenaven la cara de qualsevol jove; però la llum durava poc i els sagals se quedaven a soles fora, plorant.

(Text actualitzat en juliol de 2025)

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2011-2025. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.