Noms, cognoms, manies i connotacions

Letiqueta que mos definix i mos diluïx

Ahir pensava en els noms i els cognoms, eixes etiquetes que, combinades en certa manera, mos individualitzen, però que alhora, paradoxalment, compartim amb tantíssims (a sovint milions) individus. El valor personalitzador dels noms propis fa que els atorguem unes connotacions interessants que, si ho penses, són absurdes. Però existixen. Per exemple, conec el cas d’una xica que avorria el nom del seu xicot perquè coincidia amb el d’un personatge polític nefand. Eixa aversió seua va crear problemes en la parella... però, ¿què anava a fer el xic, canviar-se el nom? No és l’únic cas: sé d’algú a qui en les últimes coades de la seua relació li pegà per anomenar la nóvia amb el nom compost, sanceret (posem per cas, Maria Dolors), perquè lhipocorístic que utilitzava fins llavors (Lola) li resultà, de sobte, vulgar. Senyal que la relació no anava massa bé.

Noms amb càrrega emocional

No tot són casos tan extrems. També sol passar que hi han noms que mos desagraden perquè mos porten a la ment persones de qui guardem un mal record. Fins al punt que hi ha gent que, d
’entrada, no mira amb bons ulls un nou conegut si té el nom o el cognom malaït d’algú que avorria. I si entrem més encara en qüestions estètiques o superficials, pregunta’t: si totes les Raquels i les Irenes que coneixes són més lletges que un pecat, ¿posaries eixe nom a ta filla? En definitiva, el fet que mos agraden més uns noms que uns altres és degut a una qüestió d’atzar i d’experiència personal. Com tots els gusts, supose.

Àlies i apel·latius: de l’afecte universal al ridícul

També són curiosos els àlies i els apel·latius afectuosos. Sobre els primers, una amiga em conta que va deixar de quedar amb un xic, entre altres coses, perquè ell insistia a fer-se dir en el món real amb el mateix àlies ridícul que gastava en internet. Quant als apel·latius, poden ser el súmmum de la generalització: amb carinyo, cari o amor (deixe de banda aberracions com gordi) reduïm l’apel·lació de l’altre al tipus de relació que mantenim amb ell, just igual que quan diem mare o pare.

Cridar pel nom: ¿tendror o ofensa?

El fet que et criden pel nom pot fer-te sentir apreciat, volgut, reconegut o, per contra, atacat i violentat. Depén de qui siga el teu interlocutor i del que pretenga, o del que tu, per instint, creus que pretén. A sovint és molt subtil. Pensa-ho: ¿A qui t
agrada cridar pel nom? ¿Amb qui evites fer-ho? ¿Per què?

(Text actualitzat en juliol de 2025)

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2010-2025. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.

Comentaris

Monique LaMer ha dit…
De menuda, el meu nom no m´agradava, no sé perquè, vetges tú a saber; ara de major si m´agrada encara que no el gaste en el blog, per qüestions exclusivament d´intimitat, així com tampoc al fb. Apart d´este àlies tinc un parell més que no han segut cosa meua i que els amics gasten en un sentit carinyós, és a dir, que quan em criden per eixos noms, hi ha un sentiment darrere que no té el meu propi nom. Aixó si, jo trie qui em pot dir pels meus àlies i qui no, per eixemple (confesió): un company de treball en el que no tenia bona rel.lació es va assabentar d´un dels meus àlies i va començar a cridar-me per ell, fins que li vaig dir que no tenia dret a dir-me així; com que no deixava de fer-ho, vaig començar a cridar-lo pel seu nom sencer, que no li agradava gens. Evidenment, eixe és un nom que no triaré per a un fill, la qual cosa demostra que som les persones les que "fem" els nom i no a l´inrrevés.
No m´allargue més que açó no és més que un comentari. M´ha agradat molt el tema del teu post, quina enveja no haver tingut la idea abans! :)
Josep ha dit…
Tens raó, el fem, donem significat a una cosa que en principi no en té.

És un tema en què ens podríem estendre moolt, eh :)

No és qüestió que jo pense o escriga abans sobre una cosa, dona! (A banda, que jo no he descobert res). M'interessarà molt veure com en parles, d'aquest tema o del que siga, en el teu blog.

Gràcies per les anècdotes!
Monique LaMer ha dit…
sí, moolt...vale, m´ho pensaré i si tinc bones idees, escriuré!

Entrades populars d'aquest blog

Les parets parlen: «servei» o «servici»?

La paraula de la setmana: comboi / acomboiar-se

He llegit: «La dona forta», de Maria Beneyto