Saps què vull dir-te?

4 anys de blog i...

2011-10-21T09:29:00.000-07:00

Hui fa quatre anys i tretze dies que vaig obrir este blog ―quasi res porta el diari!― i per primera vegada després de tot este temps m’he plantejat tancar-lo, amollar amarres i escriure en un altre lloc.

La tria del nom del blog fou improvisada, però ara que hi pense trobe que, coneixent-me, difícilment podria haver-ne triat un altre. I és que una oració com Saps què vull dir-te? ―que jo gaste sovint― compleix, segons les funcions del llenguatge de Jakobson, una funció fàtica, ja que pretén «cridar l’atenció del receptor, començar la comunicació, restablir-la o comprovar que existeix el contacte per a poder transmetre i optimitzar després missatges de major contingut»*. Efectivament, en este blog hi ha una crida d’atenció a vosaltres, un contingut que és del meu gust o de la meua creació i que vull compartir perquè en gaudiu, en parlem i que de tot plegat en traguem profit. Hi ha una miqueta de voluntat estètica, didàctica i sobretot interactiva. Jo, per la meua part, entre als vostres blogs i també llig, gaudisc, aprenc i comente sobre els temes que em susciten interés. I així, i amb grans cometes, la interacció en els blog esdevé un acte «social», i els bloggers, persones «sociables».

En estos quatre anys vos he fet cinc cèntims dels llibres que llegia, vos he contat excursions i algun viatge, he traduït cançons, he recomanat enllaços, he opinat sobre fets d’actualitat i he reflexionat sobre el que m’ha abellit; hi he parlat de sentiments i, tot i que em proposí que no ho faria, també hi he escopit misèries. Tant amb els apunts publicats com els esborranys s’han quedat entre bastidors, el blog m’ha suposat i em suposa un taller d’escriptura excel·lent: crec que ara m’expresse per escrit millor que fa quatre anys, i això em serveix per a entendre’m millor. I bé, no m’estenc parlant de les persones interessants i amb interessos comuns amb què he establit contacte. Això és impagable.

Sí, tindre un blog és una meravella, em fa mal la boca de tant de dir-ho i de recomanar a la gent se’n faça un. És un espai que a poc a poc es fa més important per a tu. Però jo últimament m’estic replantejant la meua activitat i el temps que dedique a la blogosfera, i note que he de canviar el xip. Perquè el mal ús o l’abús dels blogs no té efectes positius; perquè a vegades voldria no estar connectat ni assabentat, perquè vull concentrar-me en xicotets projectes embastats que vull que acaben d’arrancar. Sé que, igual que u no es pot deixar l’heroïna de la nit al dia, en algun lloc hauria d’escriure ―ni vull ni puc deixar de fer-ho―, però potser ja no en este canal, potser ja no d’esta manera. O, igual que algú que s’empatxa d’alguna menja, tal volta em cal simplement menjar-ne amb més calma. Encara no sé què faré, però sia descans, replantejament, trasllat o tancament alguna cosa ha de canviar i d’alguna manera ho notareu.

*altres frases amb funció fàtica són: per descomptat, és clar, t’escolte, t’entenc, naturalment, perfecte, ja…

Escriptors TV

2011-10-18T01:19:00.000-07:00

L'Associació d'Editors del País Valencià ha posat en marxa una iniciativa interessant per a fomentar la literatura en valencià. Es tracta d'una pàgina web TV on els mateixos autors presenten els seus llibres i animen a llegir-los. Pareix que la web aspira a emetre 20 minuts setmanals sobre notícies i presentacions de llibres, novetats editorials i propostes de lectura. Vos en deixe l'enllaç ací.

La paraula de la setmana: «cercolat»

2011-10-16T14:39:00.001-07:00

Pollet cercolat o contrafet. Trac la imatge d’este blog.

La paraula d’esta setmana em té una miqueta desconcertat. Segons he investigat, es diu cercolat d’algú que té alguna deformació o minusvalidesa física perceptible, com per exemple problemes de motricitat als braços o un braç més llarg que l’altre. Pareix que la paraula s’usa sovint amb sentit pejoratiu o com a insult, i que fins i tot ha passat a designar minusvalideses o discapacitats intel·lectuals (ço és, un retard mental). D’altra banda, la paraula cercolat s’aplica també als animals, ja que es diu que estan cercolats els pollets que han eixit de l’ou amb alguna malformació.

Tinc constància que veïns d’Algemesí, Paterna, Silla i Sedaví d’una edat aproximada de seixanta anys coneixen i utilitzen la paraula «cercolat». Els seus fills, en canvi, no la gasten; alguns perquè la desconeixem, d’altres perquè malgrat que els sona no saben ben bé a què fa referència o usen altres mots equivalents. Jo atribuïsc esta pèrdua de coneixement ―que es dóna, si més no, en els parlants a què he enquestat― d’una banda, a la pèrdua del referent (ser testimoni del naixement de pollets ha deixat de ser una cosa quotidiana per a la majoria de famílies), i de l’altra, al fet que les discapacitats físiques són anomenades hui dia de manera més precisa, científica i políticament correcta.

Deia que «cercolat» em té desconcertat perquè no veig gaire clara la relació entre el significat popular del mot i el verb del qual sembla provindre. Perquè el verb «cercolar» té dos significats: 1) «Posar cèrcols, per exemple, a una bóta o a un bocoi» i 2) «Llevar terra del voltant de la soca d’una planta; tirar-hi fem i colgar-lo de terra».

Algú utilitza o coneix esta paraula? Podria matisar o ampliar-ne el significat?

Pèrdues

2011-10-12T10:14:00.000-07:00

Ahir va morir el tio Ramon. Vosaltres no el coneixíeu. Veí del Cabanyal, havia sigut mariner i quan era jove passava fora llargues temporades. Cada dinar de Nadal, quan ell ja era un ancià i jo encara un xiquet, me’l mirava amb respecte i admiració; ell bevent sempre vi negre, jo a l’aguait per si dels racons de la memòria el tio rescatava com es deia tal o qual cosa en alemany, en anglés… paraules en diversos idiomes que ell, home sense estudis, havia espigolat als ports arreu d’Europa, Àsia i Amèrica. Llavors me l’imaginava als bars propers a eixos ports, envoltat de gent de got i ganivet, o dins de la bodega fosca d’un vaixell enmig del mar del Nord. Seriós i lacònic com era, tingué la sort de casar-se amb la Rulla, la dona més riallera, enèrgica i positiva del Mercat Central i, possiblement, de totes les que he conegut. Ella també era cabanyalera —de les que diuen que en tenen prau i compten el huit i el nau i saben on és la Casa dels Baus— i esperava a Ramon durant les seues absències a sa casa del carrer de la Reina. Però no es tancava en la solitud de les tasques de la llar; era una dona viva que necessitava socialitzar i córrer pel petit món del seu barri mariner. Sent major, estava al corrent de conceptes i esdeveniments de rabiosa actualitat, i sempre em féu la impressió que hauria comprés qualsevol sentiment que jo o qualsevol li haguera volgut confessar.

Vas fent anys, veus com gent volguda se’n va i prens consciència que no estem ací per sempre. Al tio Ramon ja li tocava, i la Rulla, tot i que se n’anà un poc abans, també visqué un bon grapat d’anys d’una vida que malgrat les desgràcies —va perdre una filla— sabé viure amb optimisme. I quan faltarà la iaia, germana de la Rulla, això ens causarà dolor, però sabrem que segurament ja li havia arribat el moment. Per desgràcia no tothom se’n va així, en pau. He conegut jóvens als quals la tragèdia sobtada ha arrancat del nostre món. Alguns eren volguts, d’altres quasi només coneguts de nom, com el cas de Salvador Iborra; quan te n’assabentes et quedes sense saber què dir; veus eixa cara coneguda en diaris digitals i en blogs, i és estrany pensar que la seua vida s’ha quedat a mig embastar perquè una bèstia ho va decidir així.

Per als qui es queden ací la vida ha d’anar avant malgrat la pèrdua. Afortunadament, quan algú desapareix no queda el buit; la imatge que n’hem construït habita en nosaltres i té un significat únic en les nostres vides. Quan la porta de la interacció està ja inevitablement tancada, almenys ens queda poder entrar de tant en tant per la del record. I que este siga plaent.

Frases que u sent: «¿Por qué tantas ventajas para los extranjeros?»

2011-10-10T13:34:00.000-07:00

«¿Por qué tantas ventajas para los extranjeros?»

…eixa és la primera frase que sent en entrar en un pis, quan encara no havia ni travessat el vestíbul, en una vetlada amb desconeguts a la qual no esperava assistir eixe dissabte. La conversa entre tres xics té lloc al saló, al voltant d’una tauleta, però més aïnes és un monòleg. En pocs segons ja li havia escoltat perles com Que se vayan a su puto país o Cada vez que uno va a urgencias que pague 10 euros i tota una tirallonga de fórmules neoliberals i exabruptes reaccionaris que el susdit excretava a colps de puny sobre la taula: que si els funcionaris són uns dropos que cal eliminar, els proletaris uns ganduls, els empresaris sempre unes pobres víctimes… Debades intentí matisar, cordialment, algunes d’aquelles afirmacions. Al cap de pocs minuts, una telefonada oportuna em salvà i em vaig fer fonedís d’aquell cau d’energia negativa, adonant-me que, a València, una majoria és d’eixe pensar. Més tard, en un bar, un pakistanés desespera per vendre’m una mistera… Si és que ens estan furtant el treball, ¡els donem massa oportunitats!

La paraula de la setmana: «embafar»

2011-10-09T14:29:00.000-07:00

«Embafar» significa, en sentit figurat, enutjar per excés o insistència. Algú ens embafa, per exemple, quan s’entossudeix a parlar-nos contínuament sobre un tema, o a parlar molt sense deixar-nos parlar, o quan algú adopta una actitud apegalosa (massa afectuosa per a la confiança que u té) i intrusiva. Llavors direm que és un embafós. Embafosa pot ser també, per exemple, una cançó repetitiva i cursi.

Quan algú t’embafa és com si et llançara el baf, cosa bastant desagradable. Com sabeu, «baf» té tres significats: 1) l’alé 2) el vapor que es forma amb l’ebullició d’un líquid —prenem bafs d’eucaliptus quan tenim els narius taponats— i 3) olor forta i desagradable. De «baf» hi ha altres paraules derivades, com bafarada, que vol dir «alenada forta», però també és el mot que s’usa en l’àmbit del còmic per a designar l’espai que conté els diàlegs o els pensaments d’un personatge.

Curiosament, el verb embafar l’he sentit fins i tot com a valencianisme en el castellà col·loquial de l’àrea metropolitana de València (Ye, no me embafes, nano) en contextos idèntics on se sol gastar, en eixa llengua, rallar o agobiar.

Hipèrbole, feniletanolamina i autoengany

2011-10-08T02:43:00.000-07:00

Ahir vaig preguntar a una companya de faena si creia el vers huité del poema Postal de Vicent Andrés Estellés «amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca» era un cas d’hipèrbole o si es tractava d’una simple comparació. Si hi haveu estat, vos haureu adonat que la Catedral de Palma és enorme, però… ¿més o menys que l’amor? La meua companya, fadrina ella, em va respondre molt segura que, per descomptat, es tractava d’una hipèrbole —una exageració—, ja que això de l’amor «és tot mentida».

Fa uns dies també vaig parlar del tema amorós amb una amiga, no des del punt de vista poètic sinó des del químic i el psicològic. Li comentí que un article que vaig traduir fa temps deia que en l’enamorament primerenc l’enamorat secreta una substància anomenada feniletanolamina, que provoca plaer, eufòria i alienació mental transitòria. Amb el temps, si s’estableix una relació sentimental, eixa substància es deixa de secretar i apareixen les endorfines, que donen serenitat, comoditat i seguretat. L’amiga m’il·lustrà amb una altra lectura i em digué que des del punt de vista psicològic, en l’enamorament primerenc el subjecte enamorat projecta la imatge ideal que té de si mateix sobre l’estimat; i això és molt curiós, perquè és com si u s’enamorara de si mateix i no de la persona que té davant. D’altra banda, la cosa no acabava ací, ja que també solia ocórrer que l’enamorat tractara, a fi de seduir l’altre, de mostrar-se com li agradaria ser, i no com és —de nou amb eixe jo ideal—, en una mena de sobreactuació. Amb el temps, si la relació no funcionava —sia per la falta de feniletanolamina, perquè en conéixer l’altra persona descobria que no li apanyava, per no ser correspost o potser per tot plegat— tenia lloc l’anomenat desengany amorós («Desenganyar-se» = ‘Algú, sortir de l’engany en què està’). Aleshores, ¿l’amor és només un autoengany que ens trastorna fisiològicament i psicològica?

Tal volta alguna vegada heu arribat a enganyar-vos així. Potser heu projectat en l’estimat imatges d'una perfecció que segurament no existia o heu actuat de manera absurda en els vostres intents de conquistar el seu afecte. És clar que quan u és l’enamorat no s’adona de tot això, i fa el primo tot el que pot i més, fins l’extenuació. És només quan estàs a l’altre costat que esdevens conscient d’este procés; quan contemples impotent, sense saber ben bé què fer, com algun pobret o pobreta s’ha penjat per tu.

Siga com siga, pareix que a tothom li agrada «enganyar-se», i quan ho fem pensem més en poesia que en química o psicologia. Moltes parelles s’han dedicat —i es dedicaran este Sant Donís— poemes d’Estellés, sense plantejar-se si són exagerats o no. Molts, alguna vegada, hem vist en l’estimada les millors cames de València.

Supose que les coses van així

2011-10-06T13:31:00.000-07:00

Nada nuevo bajo el sol. Hi hagué una fornada d’espècies, degué vindre un meteorit i les exterminà; en sorgiren d’altres, degué vindre una glaciació que deixà erts els trilobits; molt després vindríem nosaltres —després de triomfar sobre no sé quants homos—, i tard o d’hora la dinyarem i altres éssers vindran. Mentre ella talla una albargina, pensa en quantes dones, en la llarga línia del temps, han tallat albargines exactament de la mateixa manera. Sí, els enamorats de l’Antiga Grècia se somreien mirant-se als ulls igual que tu pots fer-ho ara. Les coses van així.

¿O potser a voltes hi ha un desfasament entre com se suposa que han d’anar les coses i com van en realitat?

«Guess Things Happen That Way»
«Supose que les coses van així»

Well you ask me if I'll forget my baby.
I guess I will, someday.
I don't like it but I guess things happen that way.
You ask me if I'll get along.
I guess I will, someway.
I don't like it but I guess things happen that way.

Em preguntes si oblidaré la meua xica
Supose que ho faré, algun dia.
No m’agrada però supose que les coses van així.
Em preguntes si ho superaré
Supose que ho faré, d’alguna manera.
No m’agrada però supose que les coses van així.

God gave me that girl to lean on,
then he put me on my own.
Heaven help me be a man
and have the strength to stand alone.
I don't like it but I guess things happen that way.

Déu em donà aquella xica perquè fóra el meu suport,
Llavors em deixà a la meua sort
Senyor ajuda’m a ser un home
A ser prou fort per a estar sol.
No m’agrada però supose que les coses van així.

You ask me if I'll miss her kisses.
I guess I will, everyday.
I don't like it but I guess things happen that way.
You ask me if I'll find another.
I don't know. I can't say.
I don't like it but I guess things happen that way.

Em preguntes si trobaré a faltar els seus besos.
Supose que sí, que cada dia.
No m’agrada però supose que les coses van així.
Em preguntes si en trobaré una altra.
No ho sé, no t’ho sé dir.
No m’agrada però supose que les coses van així.

De polèmiques i estar en guerra

2011-10-05T14:57:00.000-07:00

Fa uns dies a Veo7 feien un debat sobre «Per què els catalans volen la independència». Tenint en compte l’emissora, ja m’imaginava que el debat aniria encaminat a pelar els catalanistes i a crispar els televidents. Tanmateix, hi trobí una cosa positiva, i és que, a diferència dels debats de Canal 9, hi havia representades diverses postures. Sí, assegut a taula hi havia un independentista (al qual no vaig sentir gaire perquè no el deixaven parlar) i també Ramoncín (!), la intervenció del qual em sorprengué positivament, ja que parlà en termes humans, de l’home del carrer, i no apel·là a abstraccions ideològiques ni a justificacions històriques o legals. Entre altres coses, digué: Si una mayoría de catalanes quisieran la independencia, ¿cómo íbamos a negársela?. De l’altre costat hi havia dos tertulians castellanistes —que parlen de «els nacionalistes» com si ells no ho foren—: Albert Rivera de Ciudadanos i un home desconegut per a mi, que va anar alterant-se fins que se li unflà la jugular —va arribar a fer-me por—. Estos dos brandaven la Constitució com qui agafa les taules dels deu manaments esculpits en pedra, immutables ad eternum, i s’escandalitzaven perquè deien que els catalans volien violar-la. El moderador no hi pintava res, i em va sorprendre com molts espectadors que trucaven al programa eren valencians. I encara que vos coste de creure, tenien opinions de diversa índole. Això evidencia l’interés que tenim sobre el que passa al nostre nord.

Com a catalanoparlants, també ens susciten interés les anomenades «polèmiques lingüístiques» de Catalunya. Gaste cometes perquè sóc conscient que estos conflictes existeixen més en els mitjans de comunicació de fora de Catalunya —interessats a produir-ne— que en el dia a dia dels catalans. Amb tot, és inevitable que el fet que ens les mostren en pantalla acabe creant opinió i faça que tothom en parle. Em referisc les declaracions d’Artur Mas en què es burlava de la fonètica de malaguenys i sevillans en parlar la seua llengua. A mi em va paréixer un desencert que per a defensar la llengua catalana haguera de recórrer a burlar-se de la fonètica de determinats dialectes d’un altra. Jo pensava que es tractava d’una badada inconscient, però alguns em diuen que es tracta d’una maniobra per a captar vots. Siga una cosa o l’altra, em pareix un exemple de com no s’ha de defensar la llengua, i pense en com deuen haver caigut eixes paraules en catalans que conec, catalanoparlants i de pares andalusos o murcians.

Parlant amb la gent, hi ha qui legitima les seues declaracions perquè, diuen, responen a una agressió sense pietat al sistema educatiu català; un amic de Catalunya em diu que «estem en guerra». I jo, malgrat que entenc i compartisc part del que diuen, crec que el camí de la guerra —almenys als valencians— no ens beneficia gens. Trobe que des d’ací hem de combatre els atacs dels nostres polítics a la llengua, com també donar ressò a les declaracions lamentables que mai trauran en les notícies ni estatals ni autonòmiques. Però no cometem l’error d’estar en guerra amb el ciutadà, ni el sevillà ni el valencià. La nostra llengua pateix entrebancs en l’àmbit legal i polític, però el pitjor problema està en el carrer, en el ciutadà, i és l’abandó de la llengua per part dels qui la parlaven i la no adquisició per part de les noves generacions (filles de valencians o no). Determinades actituds i declaracions no ajuden gens a invertir esta tendència.

Retrobaments

2011-10-03T23:19:00.000-07:00

Mentiries si digueres que no portes el compte en el cap: ja fa més d’un lustre que acabaren aquells mesos intensos, de descobriments, aprenentatge, despreocupació i desgavells varis, de destrossar diverses llengües, d’eixir també els dilluns a la nit —tornar sempre amerat al cau que habitaves—; aquell temps en què uns desconeguts esdevingueren la teua família. Cinc anys després vos retrobeu i eixe vincle especial no s’ha extingit, malgrat que cada u haja pegat cap a un costat: uns es fan funcionaris, viuen en parella o ocupen llocs d’importància en una empresa; hi ha qui no ha deixat d’estudiar, qui corrent món encara no ha tornat a casa, o qui parla de tu en els seus poemes. I llavors a les taules de diversos bars et conten anècdotes i animalades que ja no recordaves —cosa que et preocupa—, coses que digueres i feres i que ara ja no diries ni faries. T’hi veus reconegut o no, i et petes de riure per les dues coses.

Ara i ací, molt més tranquils, la conversa literària al Pastis, amb Piaf i Brassens de fons, és d’allò més bohemi. Rere el taulell, entre les fotos de la Torre Eiffel en obres, hi veieu un adhesiu: Erasmus go home. Rieu perquè sospiteu el perquè d'eixe exabrupte, però també sabeu que mai no hi podreu estar d’acord.

Frases que u sent: «eliminar la paraula nano»

2011-10-03T13:01:00.000-07:00

«Has pensat mai a eliminar la paraula nano del teu vocabulari?»

...li diuen a u amb una mescla d'afecte profund i actitud punyetera.

La paraula de la setmana: «esgarrany»

2011-10-02T15:22:00.000-07:00

Xica esgarrant els seus texans per estar molt més cool

«Eixe pantaló té un esgarrany», et deia la iaia, que sempre feia un repàs a les pintes que duies abans d’eixir de casa i que no entenia el que significava ser fan dels Ramones. Doncs bé, un esgarrany és el trencament d’un teixit, paper o material similar, producte d’aplicar-hi un fregament —normalment una estirada— amb un objecte punxegut, esmolat o raspós. En valencià també es pot dir «esgarrall», «esgarro», «esquinçada» o «esgarrinxada», però a mi m’agrada més este deverbal acabat en –any que els més comuns acabats en –ada. El mot prové del verb «esgarrar» —que al seu torn deriva de «garra», o siga, «urpa»—, i que com sabeu significa «rompre o fer trossos amb una estirada».

Les parets parlen: «confusos deseos»

2011-09-29T14:16:00.000-07:00

«Muchas veces los confusos deseos nos impiden vivir felices satisfaciendo* nuestras necesidades básicas».

Tot un tema per a reflexionar. Les metes en la vida, les grans expectatives, la manca d'objectius (o la dispersió de múltiples objectius que no saps com assolir, si estàs segur que vols assolir-los, o no saps com), l'ambició com a característica profundament humana: l'ambició pels diners, per l'èxit, pel reconeixement en societat o família, l'ambició per una idea felicitat potser irreal... l'ambició sana (l'estat de flux, que deia Goleman) i l'ambició insana. Tot donant per fet que la cobertura de les necessitats bàsiques és una cosa que ens ve donada, i que d'esta manera no apreciem ja. No és prou amb això, en volem més.

És humà voler més coses. Però també ser conscients del que tenim. Jo hui he sigut molt feliç (si és que ser feliç és cosa d'un moment) en aplegar a casa i tastar la truita de creïlles i ceba que hi havia damunt de la taula.

* El gerundi m'ha cridat l'atenció: no seria millor dir habiendo satisfecho? O potser jo he entés el que m'ha donat la gana.

Descobrint Borges

2011-09-29T07:34:00.000-07:00

A la terrassa d'un amic, fullege una antologia de Borges que he espigolat de la biblioteca de l'amo del pis, i els ulls cauen casualment sobre «El inmortal». Al sol fa calor, però no em moc; la prosa del conte m'abdueix i em sedueix d'una manera que feia temps que no em passava: l'odissea fins a la ciutat dels immortals, on ningú no vol parlar ja, l'etermitat absurda en què a u li dóna temps d'avorrir totes les coses. No me n'adone i, mentre llig, m'està pegant massa el sol: avantbraços i pit em brillen, del front em cauen gotes de suor als ulls i el cap em bull. Encete «Tlön, Uqbar, Orbis Tertius» però l'espessor del text és massa per a un matí ressacós i bascós de dissabte. Ajorne la lectura i anem a prendre el bany a la piscina. Ara bé, em propose de reprendre Borges més avant: segur que és una bona compra. Ara falta traure el temps, perquè entre llibres deixats, regalats i comprats no done l'abast.

He llegit: «Trilogia de Nova York», de Paul Auster

2011-09-27T14:57:00.000-07:00

Després de quedar-me amb una sensació agredolça amb Invisible, faig cas de recomanacions i llig la Trilogia de Nova York de Paul Auster. Tres novel·les curtes estranyament lligades en què la recerca del misteri d’una història i la recerca d’escriure eixa mateixa història es fonen; tres textos en què els personatges semblen ser un alter ego continu de l’escriptor. M’ha agradat que, com en una novel·la de detectius, sempre hi ha una incògnita a resoldre, i hi ha certs moments sorprenents i girs argumentals que m’han provocat eixe efecte estranyador que m’agrada trobar en literatura, eixa sensació que l’autor controla el seu text, on no hi ha res improvisat. Tanmateix, crec que la recerca detectivesca tan sols és la manera que Auster utilitza per a mostrar-nos una altra cosa —que no sé si he acabat de comprendre—: la recerca i pèrdua de la identitat, l’obsessió de l’escriptor per esbrinar la vida dels altres, per endinsar-se en les seues ments i relatar una història —a voltes no saps si lliges una novel·la, un assaig sobre literatura o un llibre filosòfic—. De fet, he de dir que hi ha haguts moments que m’han fet pensar que el que estava llegint no tenia trellat ni forrellat, i m’he preguntat: «què pretén contar-me est home?» I és que a vegades semblava que la trama excel·lentment ordida haguera abocat i esgotat tots els arguments i vies possibles cap a un únic resultat masoquista amb el qual Auster gaudeix: la demacració total del seu personatge. Ací he reconegut l’«actitud pessimista» d’Auster, que sembla que contínuament vol mostrar-nos que la vida no té gens de sentit. Amb tot, paradoxalment, m’he rist bastant en alguns passatges de la trilogia.

Siga com siga, ha aconseguit entretindre’m i mantindre’m apegat al paper.

Frases que u sent: «...con mi choricito»

2011-09-27T11:29:00.000-07:00

«Yo el café, con mi choricito»

Sí, conec algú que diu que diu que és ben capaç de menjar-ne de bon de matí. Si la sentira la profe de ioga…

La paraula de la setmana: «llémena»

2011-09-21T23:22:00.001-07:00

Imatge d'una llémena en sentit estricte

Com sabeu, llémena és l’ou del poll, un paràsit que s’allotja en els cabells humans i que causa tants problemes als col·legis. Tanmateix, en llenguatge col·loquial també s’usa la paraula llémena per a designar la persona gasiva, poc gastadora, gorrera, que viu a costa dels altres, tal com fa este paràsit. Em recorden la paraula des de Montcada, on, en una reunió d’amics, un se serveix el vi que hi ha a la taula i en eixe moment un altre l’acusa de ser un llémena perquè ell no ha portat res.

La forma «llémena» és la que fem servir en valencià i en la resta del català occidental, mentre que en altres dialectes utilitzen lleme, en masculí.

L'especial de mitjanit

2011-09-20T14:48:00.000-07:00

«Midnight Special» es originalment una cançó folklòrica creada pels presoners del sud dels Estats Units. L’especial de mitjanit era un tren de Houston que il·luminava, en passar-hi a prop, les finestres de les cel·les de la presó de Sugar Land. La llum del tren seria com la llum de la salvació que havia de traure’ls d’allí. Hi ha qui opina, però, que el missatge que es vol transmetre és que el presoner s’estima més ser atropellat per un tren que romandre a la presó. A mi m’agrada més la primera interpretació. Vos deixe la versió de Creedence amb la meua traducció.

Midnight special
L’especial de mitjanit

Well you wake up in the morning, you hear the work bell ring
And they march you to the table, to see the same old thing.
Ain’t no food upon the table and no pork up in the pan.
But you better not complain, boy, you get in trouble with the man.

Quan t’alces de matí, sents com sona la campana
I et fan anar a la taula, a veure el mateix de sempre
No hi ha menjar damunt la taula, ni porc a la paella.
Però millor no et queixes, xic, o tindràs problemes amb l’amo.

Let the midnight special shine a light on me
Let the midnight special shine a light on me
Let the midnight special shine a light on me
Let the midnight special shine a ever loving light on me.

Deixeu que l’especial de mitjanit m’il·lumine
Que l’especial de mitjanit m’il·lumine
Que l’especial de mitjanit m’il·lumine
amb la seua llum eterna i amorosa

Yonder come miss Rosie,
how in the world did you know?
By the way she wears her apron,
and the clothes she wore.
Umbrella on her shoulder,
piece of paper in her hand;
She come to see the governor,
she wants to free her man.

Ací ve la Rosie,

¿Com dimonis ho sabies?
Per cert, porta davantal
I la roba que solia dur.
Paraigua a l’espatla,
Un tros de paper a la mà;
Ve a veure el director de la presó,
Vol traure’n el seu home.

Let the midnight special shine a light on me,
Let the midnight special shine a light on me,
Let the midnight special shine a light on me,
Let the midnight special shine a ever loving light on me.

Deixeu que l’especial de mitjanit m’il·lumine

Que l’especial de mitjanit m’il·lumine
Que l’especial de mitjanit m’il·lumine
amb la seua llum eterna i amorosa

If you’re ever in Houston, well, you better do the right;
You better not gamble, there, you better not fight,
at all or the sheriff will grab ya, and the boys will bring you down.
The next thing you know, boy, Oh! You’re prison bound.

Si alguna volta vas a Houston, més val que t’hi portes bé;
No jugues, no et fiques en cap baralla
o el xèrif t’agafarà i els xics et faran tabac.
Lo següent que sabràs, és que vas dret a la presó.

[repeteix tornada]

No malgastar energia

2011-09-18T03:12:00.000-07:00

U torna cap a casa alegre per haver passejat pel parc natural del Túria, enxisat per un riu d’aigua neta que li ha fet cosquerelles als peus, per la imatge dels núvols rosats amb la llum del capvespre i per una conversa agradable; no pensa en el passat, tampoc massa en el futur: només en eixe present. Però a la ràdio Àngels Barceló l’alarma sobre la situació de l’economia i l’atur, i li conta que en els pròxims quatre mesos, a Somàlia, podrien morir de fam unes set-centes mil persones (quasi com la població de la ciutat de València!). A u, en canvi, a casa l’esperen clòtxines, llagostins, vi i somriures i, en uns dies, la millor l’oportunitat de treball que podia esperar. I se’n va d’acampada tan feliç mentre d’altres malviuen en camps de refugiats.

U es veu bombardejat per tantíssims motius per a la preocupació col·lectiva, que se sent contrariat i inclús culpable en veure que sa vida és just el contrari, que la roda de la fortuna li ha sigut favorable. Sap molt bé que també el món dels afortunats pot ensorrar-se tan sols en un minut, i aleshores recorda el jove minusvàlid que, amb el front suat, maldava per fer avançar la seua cadira de rodes per la vorera de la Gran Via; o pensa en eixa dona acabada d’incorporar al treball després de quatre mesos de baixa per depressió, i a la qual ara se li ha mort la mare perquè un conductor anava amb corruixes… I se sent afortunat perquè l’atzar no l’ha escollit a ell per xafar-lo amb cap d’estes desgràcies.

És llavors quan les preocupacions personals esdevenen insignificants i irrisòries, i pensa que algú l’hauria de bufetejar al mínim segon que perda barrinant sobre xicotetes frustracions passades o les enrònies sobre el futur. I és que és una pèrdua d’energia calfar-se el cap el més mínim quan ets un privilegiat. Més encara: és com riure’s de la desgràcia dels altres —i això no està bé—. No, no val la pena enquimerar-se amb esdevenidors ignots, ni tampoc val la pena fer cas del brunzit que fa el llençol del fantasma del passat en fregar-te les cames i mormolar el teu nom.

La paraula de la setmana: «cregut»

2011-09-17T09:07:00.000-07:00

Els schnauzer petits solen ser gossos amb molt de nervi, però este de la foto fa la impressió de ser ben cregut.

Si ens diuen que algú és un cregut potser pensarem que és un vanitós, que es creu molt guapo o molt intel·ligent. Però depenent del context i la situació, este adjectiu pot tindre un altre significat molt diferent, i és el d’«obedient», que fa cas del que li diuen o del que li manen. Normalment es diu dels xiquets que obeeixen sos pares o dels gossos que fan cas dels amos. A l’adjectiu se sol anteposar l’adverbi ben o molt:

«És una gossa molt creguda: de seguida que la crides, ve».
«És un xiquet ben cregut: no et donarà problemes».

Tant el participi («cregut») com el gerundi del verb «creure» («creent» o «creient») es poden fer servir amb este significat, igual que la conjugació del verb en general, amb el sentit d’obeir: (Creu! Li diu el pare al fill).

Les parets parlen: «Viu, actua, parla, fes»

2011-09-15T11:59:00.000-07:00

Este gargot m’enxisà quan el vaig veure perquè, com un vers, fa disparar relacions d’idees i suggereix —o condensa— moltes coses, totes positives: convida a no ser passius, a ser lliures i a gaudir, a fer el que volem fer, a superar-nos, a moure’ns i a expressar-nos.

Getafe em revifa

2011-09-14T14:47:00.000-07:00

La màgia dels festivals massius a l’aire lliure. L’estesa de tendes a la zona d’acampada: cadires i taules plegables, neveres plenes de botelles, tonyina i pa de sandvitx; guitarres que sonen, animalades i crits individuals que esdevenen col·lectius, imitats per la massa amb ganes de gresca. La solidaritat amb els veïns de tenda —els somriures generosos de les veïnes—, les ampolles de rom barat que t’amagues entre les cames. El «ramadà» de comoditat que passes: la pudor dels vàters, les cues d’una hora sota el sol per a dutxar-se o per a agafar aigua… això és també màgia de festival. Només una cosa ens matava: la polseguera que alcen vora 50.000 persones en moviment, l’arena que s’acumula als narius. ¿Serà que ja no tenim edat per a estes coses?

Siga per fanatisme o per curiositat vols veure molts grups, aprofitar l’oportunitat. Veure una banda mítica com The Specials interpretar el seu mític «A message to you Rudy», fou efectivament especial. Amb els frenètics Toy Dolls tenia un deute pendent: qui m’anava a dir que els veuria quan heretí dels cosins aquella cinta de casset Live in Japan, ara fa més de quinze anys! Per no parlar d’Offspring, que és com parlar de la teua adolescència. A banda, la fusió de funk, rock i ritmes andalusos sempre armen gresca i ball, amb els sevillans O’funkillo i el seu baixista Pepe Bao, els Delinqüentes o el show del frenètic Muchachito Bombo Infierno —amenitzat per un artista que pinta un quadre durant el concert.

Tenia curiositat per veure Angelus Apatrida, l’única banda de thrash metal d’Albacete que han girat amb Slayer i Megadeth. No em van decebre i van sonar brutals, amb una cançó dedicada a Benet XVI i a la trobada de les famílies (¡Que continúen vírgenes!, fou el missatge que enviaren a les joventuts catòliques) i una altra al trio de les Açores.

Quant al rock urbà en castellà, els de Benetússer Benito Kamelas em deixaren una vegada més amb les ganes de sentir el seu tema estrella, «Qué más da», eixa fabulosa cançó de despit amorós. El pitjor fou la decepció amb el so de Los suaves, especialment de Yosi que, sense veu, l’hagueren de traure de l’escenari (devia estar borratxo una vegada més). I el directe més impecable i net, sens dubte, el del mestre Rosendo, amb solos que fan vindre les llàgrimes.

L’última nit tothom està cansat, es nota en el ritme del ball, tots com titelles. Un col·lega se’t desploma de son en terra i rius, rius molt. Pensava que anava a afartar-me’n, però de tornada a casa m’adone que al remat, lluny de llevar-me el mono, tinc més set de rock’n’roll.

Deixadesa

2011-09-14T00:57:00.000-07:00

Hui he anat a la universitat a arreplegar un títol, conscient que és un dia important i que no tornaré molt sovint a eixe edifici que em porta records alegres. Agafe número i m’assec a la sala d’espera, que al cap d’uns minuts, misteriosament i per sort per a mi, es queda buida. Veig com la senyoreta del mostrador, que m’està mirant, polsa repetidament una maquineta que canta números que corresponen a persones que no apareixen. Això crea una situació un poc còmica i, quan finalment em toca a mi, l’única persona a la sala, m’hi acoste i els dos somriem. Després d’una salutació li explique que vinc a pel títol i em dóna un formulari. Jo li parle en valencià i ella em contesta en castellà, com em passa sovint. No estaria malament que treballant a la Universitat fera servir esta llengua si l’estudiant l’hi parla, però bé, tant se val —pensa u—, bon rotllo. Tampoc estaria malament que la megafonia cantara els números en valencià, tal com passa a la sala del costat, però com estem en zona Erasmus, ja se sap, cal amagar la llengua. A mesura que emplene la sol·licitud —que sí que està en valencià—, m’escandalitze de veure que està plena de faltes per a tots els gustos: accentuació, puntuació, formes verbals directament en castellà… Amb el mateix to jovial en què ha transcorregut la nostra breu conversa, li demane si tenen una còpia en Word del formulari, perquè potser els interessaria modificar-la, ja que esta va plena de faltes. Quan comence a assenyalar-li-les la xica posa cara d’ànec i sense atendre’m m’interromp amb un ¡Anda, déjate, déjate! i un gest molt expressiu amb la mà, com si això no tinguera gens d’importància.

Com que més tard he de fer papers en altre lloc, faig temps i m’allargue a la biblioteca. Mentre busque un llibre al catàleg, veig el missatge que teniu a la foto apegat a la torre de l’ordinador, amb la reivindicació damunt en retolador, que no ha tingut cap efecte. Vaig a la sala, trac el llibre, i quan isc del recinte universitari, sospire i pense que el que vinga darrere que arree.

Un valencià a l'Orient Mitjà

2011-09-13T13:44:00.000-07:00

Un amic ha tornat de fer una estada a Israel. Hi va anar sense brandar cap bandera, amb la ment i les orelles obertes, l’ànim d’ajudar si en tenia l’oportunitat i la intenció de parlar amb tothom, conscient que el nuc d’un conflicte enquistat no es pot desfer si les parts contendents no en parlen. Ha tractat amb bona gent, tant amb jueus —israelians, russos i nord-americans—, com palestins —de confessió musulmana i també cristiana—. M’ha explicat de primera mà alguns fenòmens lingüístics curiosos, com la recuperació d’una llengua morta o l’abandó de l’àrab per part d’alguns jueus; la multiculturalitat i el multilingüisme dins d’Israel, el seu ventall d’identitats davall d’eixa aparença monolítica que s’han esforçat a construir. L’he inquirit sobre solucions possibles, i hem raonat sobre la solució dels dos Estats, que seria salomònica, irreal i complicada, però a hores d’ara l’única llum al final del túnel. Hem conclòs que entre aquell popurri de gent el que caldria és que s’aclariren per viure junts i en pau en un país multicultural, però això sembla una utopia i hi ha un immobilisme a dues bandes que ho faria impossible.

El meu amic no és el que es diu un «activista palestí», però té ulls i no s’ha estat de contar-me la part fosca d’aquell país, un país que volen per a uns i no per a uns altres, que exerceix una política d’apartheid on l’estranger és rebut amb honors si és jueu, mentre els autòctons palestins són tractats com uns pàries estrangers en la pròpia terra; on amb l’excusa de la seguretat hom s’apropia de terres que no són seues o escorcollen tothom amb arrogància i fins a la vexació. Un país militaritzat, un país que no és normal.

Afortunadament per als qui no hem sigut testimonis de què passa a Israel, Gaza i Cisjordània, este viatger d’ulls curiosos ha arreplegat part de les seues vivències en un blog.

Assegut al moll de la badia

2011-09-12T08:09:00.000-07:00

Ahir Ràdio 3 dedicava un especial a l’artista de soul Otis Redding per commemorar el 70 aniversari del seu naixement. Una de les seues cançons més conegudes és «Sitting on the dock of the bay» (‘Assegut al moll de la badia’), que escrigué junt amb Steve Cropper i que enregistrà en 1967, tan sols uns dies abans de morir en un accident d’avió. La cançó fou un èxit i encimbellà l’artista encara més en el món de la música.

Sitting on the dock of the bay

Assegut al moll de la badia

Sitting in the morning sun
I’ll be sitting when the evening come
Watching the ships roll in
And then I watch ‘em roll away again, yeah

Assegut al sol del matí

Continuaré assegut quan arribe la nit
Mirant com els vaixells entren
I com s’allunyen de nou després, sí

I’m sitting on the dock of the bay
Watching the tide roll away
Ooo, I’m just sitting on the dock of the bay
Wasting' time

Estic assegut al moll de la badia

Mirant com canvia la marea
Oh, tan sols m'assec al moll de la badia
Perdent el temps

I left my home in Georgia
Headed for the ‘Frisco bay
‘Cause I’ve had nothing to live for
And look like nothing’s gonna come my way

Vaig deixar a Geòrgia la meua llar

Vaig enfilar cap a la badia de San Francisco
Perquè no he tingut cap motiu per viure
I no pareix que haja de passar-me res

So I’m just gonna sit on the dock of the bay
Watching the tide roll away
Ooo, I’m sitting on the dock of the bay
Wasting time

Així que seuré al moll de la badia

A veure com canvia la marea
Oh, assegut al moll de la badia
A perdre el temps

Look like nothing’s gonna change
Everything still remains the same
I can’t do what ten people tell me to do
So I guess I’ll remain the same, yes

Pareix que no ha de canviar res

Tot continua igual
No sóc capaç de fer el que deu persones em diuen que faça
Així que crec que em quedaré igual, sí.

Sitting here resting my bones
And this loneliness won’t leave me alone
It’s two thousand miles I roamed
Just to make this dock my home

Assegut ací descansen els meus ossos

I aquesta soledat no em deixarà sol
He vagat durant milers de milles
Només per fer d’aquest moll ma casa

Now, I’m just gonna sit at the dock of the bay
Watching the tide roll away
Oooo-wee, sitting on the dock of the bay
Wasting time

Ara tan sols seuré al moll de la badia

Mirant com canvia la marea
Sí, assegut al moll de la badia
Perdent el temps

La paraula de la setmana: «corruixa / curruixa»

2011-09-07T03:15:00.000-07:00

Corruixa és un mot que s’utilitza en plural, en les locucions anar en curruixes, tindre curruixes o vindre en curruixes. Significa tindre presses, anar atrafegat o atrotinat per fer alguna cosa. Depén de la zona, la paraula es pronuncia corruixes o curruixes, però segons els diccionaris sembla que la grafia correcta és amb o —jo ho he sentit amb u.

Joaquim Martí Mestre, al seu Diccionari històric del valencià col·loquial, proposa dues accepcions per a este substantiu. La primera significa ‘maldecap, preocupació’, i derivaria del sentit medieval del verb corruixar-se, que significava ‘preocupar-se, indignar-se, anguniar-se, passar ànsia’ —hui dia té més el sentit d’enutjar-se—. La segona accepció de corruixes derivaria de la primera, afegint-li el sentit de ‘moviment’, ‘reacció física’ o de ‘presses’ que pot provocar eixa ànsia, i que hauria pres per la similitud amb el mot córrer.

Exemple: «Volia parlar-li de les novetats del projecte, però la xica anava en corruixes i a penes poguérem parlar dos minuts».

El conflicte palestí en 4 minuts

2011-09-03T04:13:00.000-07:00

Solc agafar amb pinces el discurs d’algú que em diu que m’està contant la vertadera història sobre alguna cosa (hi ha tantes veritats com persones te la conten); també em sembla molt agosarat que una veu s’erigisca com la única solució a un conflicte complicadíssim que dura dècades, com és el cas del de palestins i israelians. Ara bé, malgrat les meues discrepàncies, trobe que este vídeo mostra bastant bé el que està passat a l’altra banda del Mediterrani, almenys com a resum o introducció.

La paraula de la setmana: «sollar»

2011-09-02T07:27:00.000-07:00

Bebé que s'ha sollat la cara i el pitet

Des de Sella, a la Marina, em suggereixen que afija a esta secció una paraula que mai no he sentit. Es tracta de «sullar», que significa embrutar-se o tacar-se. Sembla que sullar és la pronúncia popular en molts dialectes, però la normativa prescriu que la forma correcta del mot —almenys en l’escriptura— és sollar.

També em faciliten alguns exemples:

T’has sollat les mans, renta-te-les.
T’has sollat la samarreta.
Ja t’has sollat, haurem de posar-te pitet.
T’has sollat amb el carbó de la xemeneia.

Segons el meu informant, esta paraula està desapareixent (em diu que a la gent d’uns trenta anys ja sona estranya) i està sent substituïda pel castellanisme mancharse. És una llàstima que la paraula es perda, i m’ha sorprés bastant el castellanisme que la substitueix (el DCVB descriu manxa com «castellanisme inusitat»), ja que la llengua té mots propis sinònims de «sollar», com ara «embrutar-se» o «tacar-se», que jo pensava que eren d’àmbit molt general.

L’etimologia de «sollar» és incerta, però el DCVB el relaciona amb el francés souiller. Seguisc la pista d’este mot francés (ací i ací) i comprove que significa «tacar» i que s’usa bastant en sentit figurat (macular, corrompre, infectar, violar quelcom sagrat…). En esta mateixa llengua, el substantiu souille vol dir porcatera, o siga, el lloc fangós on jau el porc; este, al seu torn, prové del llatí suillus, que vol dir «de porc», animal que en la llengua mare es diu sus, suis.

Les filles del rei [o l'enveja]

2011-09-02T03:32:00.000-07:00

Era un rei que tenia tres filles; a la una li dien Devilleta, a l’atra Roseta i a l’atra Llisteta. Ve que un dia son pare crida a la major i li diu:

—Llisteta, Llisteta, la de la cara bonica, posa’t flors, que el rei de França es vol casar en Llisteta.

La Devilleta que ho va sentir, se n’isqué d’allí tota trista, i a penes estava fora de la cambra o aposiento, el rei cridà a la Roseta i li digué:

—Tu, Roseta, la Roseta, la de la cara bonica, hui el rei de França va a vindre, que es vol casar en Llisteta.

La Roseta que ho sent, se n’ix també molt trista, però a l’estar fora de la cambra, el rei cridà a la Llisteta, dient-li:

—Tu, Llisteta, la Llisteta, la de la cara bonica, posa’t flors, que el rei de França hui casar-se en tu desitja.

I Llisteta que ho va sentir es posà a saltar i brincar d’alegria, i a l’eixir-se’n de la cambra començà a cridar a les seues germanetes; però estes quant més les cridava, més feen el sord i més fugien:

—Germanetes, germanetes —cridava trista la Llista, i elles sempre caminant, caminaràs que camina.

Tant havien ja acaminat, que s’encontraven rendides del tot, quant divisen allà llunt una llumeta, que casi es perdia de vista. Al vore-la, tornen a mamprendre la caminata, hasta que aplegaren a la vora d’una gran foguera que havia encesa baix d’una carrasca, i al costat veuen a una bruixa assentà en una cadira calfant-se. Li conten a la bruixa tot lo que els passava, i li demanen que les faça boniques, per a que les vullga el rei més que a sa germana. I vate ací que la bruixa agarra i les mata a les dos. Después se’n va al palau del rei, i tirant a Llisteta dins del pou, se posa els seus vestits, i el rei se creu que és sa filla. La u li regala escarpins i pintetes de plata, l’atre una corona d’or; al cos duu una devilla, al cap roses molt enceses i al coll llistes primoroses. I al vore-la tan apanyada el rei de França, li pren gran voler; però en ell van dos infants que volien a les germanetes Llisteta, i quant la mala bruixa anava a missa en lo rei, la Devilla la punxa, la Llista l’apreta del coll i la Rosa la mata, clavant-li una espina en lo pols. En açò reviuen les tres germanes i tornen a ser princeses la Devilleta, la Roseta i la Llisteta, casant-se en lo rei i els dos infants de França. I diu el pare a ses filles:

—No tingau ja més enveja mai, pues si no fóra perquè el rei ha anat ara a missa en la bruixa, s’havéreu quedat sempre com éreu i no seríeu princeses, només perquè envejàreu la mà del rei de Llisteta. I acabat, amén Jesús, a la porta hi ha un fus. Un gra de pebre, un bri de safrà, la mala bruixa, la col s’ha fet ja.

«L'orgullosa Mary», de Creedence

2011-08-31T06:29:00.000-07:00

«Proud Mary» parla d’una dona treballadora i d’un vaixell de vapor que, diuen, solcava el riu Mississippí i portava eixe mateix nom.

Proud Mary
Proud Mary

Left a good job in the city,
Working for the man every night and day,
And I never lost one minute of sleeping,
Worrying ‘bout the way things might have been.

Vaig deixar un bon treball a la ciutat
Treballava per a l’home dia i nit
I mai no vaig perdre un minut de son
Preocupant-me per com haurien pogut anar les coses

Big wheel keep on turning,
Proud Mary keep on burning,
Rolling, rolling, rolling on the river.

La gran roda continua girant
Proud Mary continua fumejant,
Rodant, rodant, rodant pel riu

Cleaned a lot of plates in Memphis,
Pumped a lot of pane* down in New Orleans,
But I never saw the good side of the city,
Until I hitched a ride on a river boat queen.

Vaig rentar molts plats a Memphis
Vaig posar molta gasolina a Nova Orleans
Però mai no vaig veure la part bona de la ciutat,
Fins que em dugueren a fer un tomb amb la reina dels vaixells de vapor

Rolling, rolling, rolling on the river.
If you come down to the river,
Bet you gonna find some people who live.
You don't have to worry 'cause you have no money,
People on the river are happy to give.

Rodant, rondant, rodant pel riu.
Si alguna volta baixes al riu,
Segur que trobes gent que hi viu.
No patisques si no tens diners,
La gent del riu és generosa.

Rolling, rolling, rolling on the river.
Rolling, rolling, rolling on the river.
Rolling, rolling, rolling on the river.

Rodant, rondant, rodant pel riu.

*Hi ha discussió sobre si este és un joc de paraules entre pain («dolor») i pane (=propane, «propà»). Pump, en argot col·loquial, és «vendre drogues» (to pump pain seria «vendre drogues = dolor»), mentre que pumped pane, simplement suggereix que Mary treballava posant gasolina. De fet, hi ha qui diu que la cançó parla de la marihuana (Mary) i dels efectes de fumar-ne. Pareix que en la seua versió, Tina Turner canvià la paraula per tane (de octane, en argot col·loquial, «gasolina»), potser amb la intenció d'eliminar eixa ambigüitat.

Estar tranquil

2011-08-29T13:09:00.000-07:00

Ja hi vam passejar fa uns dies: ens colàrem, sense saber-ho, en el Tancat de la Pipa, on vaig redescobrir l’esponjosa boga i vérem algun corriol; dels camps ens duguérem una espiga d’arròs, quasi madur; de l’horta menjàrem figues de sabor melós. Vam xarrar bona cosa i inclús vam espigolar un meló.

Ahir al capvespre vaig refer a soles el camí del barranc al Tancat. Ja no feia calor, i un ventijol agradable acaronava les canyes dels màrgens i feia dansar les espigues corbades, de verdor que es perdia horitzó enllà, fins a les finques del Saler. Sobre la bici, el brunzit de l’aire em fa cosquerelles a les orelles. Cap avant i cap arrere tan sols hi ha el camí i jo; el barranc i les espigues només sospiren. Tinc una agradable sensació de plenitud, de gaudir en soledat. Sense deixar de pedalar, amolle el manillar i trac la càmera. El sol està cada vegada més baix i la llum ambarina ho amera tot. Se m’acut que este moment pot ser un bon comiat de l’estiu. En faig balanç: un estiu de noves terres, sendes i coneixences, però també un estiu autòcton, de muntanyes i de mar, de viure des del rock’n’roll, de velles amistats i de rituals d’arrosset i copa de senyor.

Però sobretot ha sigut un estiu tranquil, de saber on està u; el que val i el que vol. Si diuen que la felicitat és la tranquil·litat, jo este estiu he estat tranquil.

Per a què discutir

2011-08-28T04:40:00.000-07:00

Vas per ahí, coneixes gent. Una russa que podria ser model i que a més de la llengua eslava parla perfecte anglés, italià, espanyol i —oh meravella!— entén el valencià i diu algunes frases. Un canadenc rialler i curiós, d’origen búlgar, que de tant en tant pregunta ¿y cómo se dice eso en valenciano?. Una murciana que vol aprovar el Mitjà. Llavors s’acosta una de València ciutat que no sap ni què és Catarroja, i aconsella al personal que no aprenga valencià perquè no sirve para nada y el castellano es mucho más rico. A tu se’t queda cara de pòquer, emets un sospir, contenint-te, i prefereixes no eixir a la palestra. I penses que que bo és viatjar, penses en allò de la «integració» i rius per no plorar; penses en la faena que queda per fer; penses que els de fora no ens trauran, perquè els de dins ja s’encarreguen de fer-ho.

He llegit: «La metamorfosi»

2011-08-27T06:02:00.000-07:00

Fa unes setmanes, apostat en una cala, llegia en el suplement de La Vanguardia un reportatge sobre els llibres que havien marcat la vida de lectors que hui són escriptors reconeguts. Jo, que tinc el deute pendent d’assolir la lectura d’un bon nombre clàssics de literaris abans d’abandonar este món, em prenguí esta llista de recomanacions com un senyal del destí. He començat per La metamorfosi de Kafka. Què dir-ne, és lamentable no haver-la llegida abans. M’ha encantat: la naturalitat i la simplicitat amb què es narren uns fets surrealistes, impossibles; les relacions i els rols que s’estableixen entre els membres de la família arran de la transformació de Samsa en un enorme escarabat… —psicològicament molt interessant, em consta que s’ha escrit sobre això—. I la traducció al nostre català per part de Heike van Lawic i Enric Sòria és impecable.

Seguirem informant sobre més lectures. Canvi i fora!

Frases que u sent: «los chinos son todos iguales»

2011-08-26T14:16:00.000-07:00

«Para mí es que los chinos son todos iguales».

Frase destriada d’una conversa entre tres guàrdies civils.

La paraula de la setmana: «passera»

2011-08-25T07:30:00.000-07:00

(Com la setmana passada no n’hi hagué paraula, esta setmana en pose dues)

Una passera és, segons la definició del diccionari, un «tauló, tronc d’arbre, pedres, etc., convenientment col·locats per a poder passar un riu, un torrent». O siga, un pas de construcció poc elaborada que connecta un lloc amb un altre que és de difícil accés.

Però els parlants ampliem el sentit del mot i el traiem fora del context fluvial. Així, anomenem passera a la ruta que mena a algun lloc i que implica un coneixement previ del camí, sense el qual estaríem pegant tombs —«passera» adopta així un significat molt semblant a «drecera» o «travessa»—. D’ací l’expressió conéixer les passeres d’un lloc —sempre l’he sentida en plural—, que significa conéixer el camí que duu a un lloc. Per exemple:

Vés amb ton pare i que t’ensenye les passeres per a arribar a ca Toni (Toni viu en una casa aïllada a l'horta envoltada d'una xarxa de camins, i ens podríem fer un embolic per a arribar-hi).

Encén el llum, que no em sé les passeres (La persona ha entrat en una casa que no coneix i demana llum a l’amfitrió perquè no sap arribar al saló i perquè de camí podria entropessar amb alguna cosa).

De passeres tots n’heu xafat, este estiu, perquè així és com es diuen també les passarel·les de taulons de fusta d’accés a la platja.

Ací baix teniu un vídeo didàctic sobre la paraula:

La paraula de la setmana: «brancalet»

2011-08-25T01:26:00.000-07:00

Brancal a l’entrada d’una dutxa

Des de Picassent ens suggereixen com a paraula de la setmana brancalet, que és la pedra o taulell travesser que es posa a la part inferior de l’obertura d’una porta —de l’entrada d’una casa, de la cuina o del bany— i que ve a un nivell més alt que el sòl exterior.

El brancalet es pot dir també «llindar» o «llinda»; és diminutiu de «brancal», que al seu torn és un derivat de «branca», potser perquè antigament s’utilitzava la fusta per a esta peça de la casa.

Sóc valencià i de ciutat

2011-08-20T10:14:00.000-07:00

Hui llegia les reflexions d’un blogger sobre l’estil de vida rural en comparació a l’urbà, que feia després d’haver vist el missatge M’agrada ser de poble serigrafiat en una samarreta. Jo, assistent a festivals i saraus on es veuen peces de roba personalitzades amb tot tipus de lemes enginyosos, n’he recordat un de paregut; tota una afirmació identitària: Sóc valencià i de poble.

Diuen que una identitat es construeix per oposició a unes altres. És a dir, u és valencià perquè ha nascut o viu al País Valencià, i no a Màlaga o a Londres, ni a cap altre lloc a què la humanitat haja posat un nom; ho és perquè els diumenges menja paella amb conill, i no vedella amb melassa o rosbif. De la mateixa manera, com que les persones vivim bàsicament bé en pobles o bé en ciutats, podem dir que u és de poble quan no viu en una ciutat.

Quan la bona gent compara l’urbanita amb el pobletà, sovint s’acusa el primer de desconéixer la natura, l’agricultura, cultura i tradicions pròpies, i es qualifica l’ambient urbà de «despersonalitzat». S’assenyalen les mancances d’un i les virtuts de l’altre, fins al punt que el de ciutat apareix com un matusser, un ignorant sense identitat, i el de poble queda idealitzat, presentat com un coneixedor de les coses «autèntiques». D’eixa concepció de les coses em resulta curiós el concepte de despersonalització urbana. ¿A què es refereixen? ¿No tenen les nostres ciutats una personalitat pròpia? ¿li falta a l’urbanita personalitat, li falta cultura? ¿totes les ciutats són iguals mentre que cada poble té una personalitat marcada, rica i diferent de la dels altres?

Plantejar una comparança entre el pobletà i l’urbanita en termes de millor o pitjor origina debats bastant divertits, en els quals, per descomptat, mai no s’arriba a cap acord, i sempre et trobes pobletans desesperats per fugir a la ciutat i urbanites que sospiren per comprar-se algun dia la seua casa de poble. Clar que sempre hi ha qui està content amb el que té, i realitza actes autoafirmatius identitaris com el de la samarreta, una mena de mostra d’orgull de poble, una reacció cap als qui es miren els pobles i per damunt del muscle, perquè conceben que la ciutat és divertida i crea treball i progrés, mentre el poble és avorrit i està ple de terrossos i analfabets… I tots eixos tòpics, veritats a mitges i alguna barbaritat.

Però no oblidem la primera part de la frase —Sóc valencià—. ¿És enrònia meua, o pot haver-hi en el missatge una altra connotació implícita a més de la vella oposició poble/ciutat? Parle de l’oposició valencianoparlant/no valencianoparlant. I és que algú podria dir que els ciutadans de les nostres capitals provincials no tenen consciència de la seua valenciania i ignoren la llengua autòctona. Tot i que eixa visió no és del tot gratuïta —sabem que el valencià al cap i casal no és la llengua majoritària, per no parlar d’Alacant—, no deixa de ser d’una generalització i, com a tal, a vegades és injusta; una concepció de la realitat que alimenta eixa mateixa realitat: Pensem en el pobletà valencianoparlant que arriba a València i canvia de llengua perquè pensa que no l’entendran, quan en realitat la majoria de ciutadans el comprendrien, i un bon grapat és capaç de parlar la llengua autòctona tan bé com ell.

Trobe que estaria bé trencar amb este tòpic i mostrar que la identitat i la consciència de ser valencians existeix també a les ciutats; que el fet de sentir-se i parlar valencià no és un fenomen exclusiu dels pobles, que unes i els altres són complementaris i es necessiten. Per això, sense pretensió que el meu missatge excloga l’altre, si algun dia em serigrafie una samarreta, em propose el lema següent: Sóc valencià i de ciutat.

La paraula de la setmana: «blamor»

2011-08-11T12:24:00.001-07:00

Desert de Namíbia, hi deu fer mala blamor...

La blamor és una calor intensa, insuportable, i que al País Valencià patim quan bufa el vent de ponent. Diem també, en general, que fa blamor quan notem una calor especialment molesta, que ens sol arribar d’una manera intermitent, amb colps d’aire. Per exemple, la blamor que emana de l’asfalt amb el sol d’estiu, la de les brases d’una llar, o —vos pose l’exemple en què la vaig sentir fa uns dies— la blamor que ix de la cuina d’un restaurant mentre u espera vora el taulell que li donen taula.

Sinònims d’esta paraula són «calda», «basca» o «xafogor».

Com lamentablement em passa amb moltes paraules volgudes, no la trobe en diccionaris normatius, així que l’etimologia del mot resta per a mi un misteri. Tanmateix, un amic de l’Horta em comenta que ha sentit la paraula com a verb, «blamar» (Això blama, no ho toques). Fossant per diccionaris trobe la paraula ablamar, que vol dir inflamar, cremar o torrar, la qual és ben possible que tinga relació amb blamor. Doncs bé, sobre «ablamar» el DCVB sí que en diu alguna cosa: «sembla variant de aflamar,amb influx analògic de brasa que ha determinat el canvi de -f- en -b-».

Tractarem de sufocar la blamor submergint-nos en la mar...

Intel·ligència emocional

2011-08-10T00:55:00.001-07:00

La portada és horrible, per no parlar de la defectuosa traducció catalana. Amb tot, el llibre val la pena.

Vaig començar a llegir este llibre, com molts altres lectors, a la recerca de respostes; vaig començar a llegir-lo quan les coses no anaven massa bé, quan tenia una paret al davant i volia comprendre per què; el vaig llegir per tractar d’ajudar i d’ajudar-me i tal volta de trobar solucions. I només ara, temps després, quan la borrasca ha passat (l’he llegit amb calma, és un bon totxo) l’he acabat.

Daniel Goleman parla de la intel·ligència emocional, que, per fer-ho breu, són una sèrie d’habilitats o capacitats (l’autoestima, l’empatia, el control i la consciència de les nostres emocions) que serveixen a la persona per a conduir-se millor en la vida amb si mateix i en les seues relacions amb els altres, bé siguen els pares, la parella o els companys de treball. Goleman ens explica, en llenguatge planer i a força de citar exemples d’estudis o experiments de diversos científics, com malgrat ser intel·ligent, la vida d’una persona pot esdevindre un infern si no comprén els propis sentiments ni sap actuar en conseqüència, si no entén els dels altres, si interpreta tot el que l’envolta com una amenaça. Així, l’autor parla de la por, de la tristesa i el pessimisme crònics, de la depressió, la falta d’habilitat comunicativa, la desconfiança envers els altres, la ràbia incontrolada… i advoca per l’optimisme, per una educació més humanitzada que eduque també emocionalment i que ajude a evitar o almenys a amortir eixos nucs que entrebanquen les nostres potencialitats a nivell professional i la nostra felicitat a nivell personal. Perquè, per sort, tot i que la intel·ligència emocional s’aprén bàsicament en l’educació amb els pares i en l’experiència social a l’escola o en l’adolescència, les mancances d’estes habilitats també es poden millorar en l’edat adulta.

Durant la lectura —llapis i regle en mà— he reconegut i revisitat amb claredat situacions, actituds i persones a les quals recomanaria la lectura d’este llibre. Però com que s’ho podrien prendre malament, em quede simplement amb alguna lliçó pràctica per a mi, que ha fet que la lectura del totxo valguera la pena. Amb tot, és un llibre bastant teòric que bàsicament dóna explicacions biològiques, educatives i biogràfiques sobre els problemes emocionals de les persones i les seues conseqüències negatives. És cert que existeix La pràctica de la intel·ligència emocional, del mateix autor, que tinc pendent, però crec que de moment farem un descans de lectures psicològiques. Em centraré ara a entretindre’m i gaudir amb la lectura d’altres clàssics, esta vegada literaris.

La paraula de la setmana: «cotna»

2011-08-04T23:56:00.001-07:00

L’altre dia sopava amb uns amics en un bar i va sorgir un xicotet debat sobre la paraula cotna, que en la meua família sempre s’ha usat per a designar la corfa que envolta el formatge i que normalment no és comestible. Altres comensals companys meus usaven en este context la paraula «corfa», i es quan parlaven de cotna es referien exclusivament a la pell grossa i dura de la cansalada. Jo els vaig contar que un amic de L’Alcora em deia que allí deien «cotna de porc» a la pell torrada de porc, dura i greixosa, que és aperitiu típic als bars i que altres anomenem «morro» (no sé si per influència castellana).

Doncs bé, independentment de dialectes, cotna és això, la pell grossa i dura que recobreix alguna cosa, normalment: cansalada, pa, formatge o fruita. En valencià oral la pronunciem cona, com si la t no estiguera. L’origen del mot és el llatí *cŭtĭna, derivat de cutis, que significa ‘pell’.

El misteri del carrer Fulano de Tal

2011-08-03T13:19:00.000-07:00

Ja fa una setmana que a la porta de ma casa algú em va parar i des de l’interior d’un cotxe em va demanar pel carrer Fulano de Tal. Era la primera vegada que em preguntaven per aquell lloc, un carreró de la zona on jo vivia de menut, en el qual no m’he ficat mai i on fins fa pocs anys només hi havia un mur i un descampat. Potser perquè no el tenia present en la ment, potser perquè en aquell moment eren les tantes de la matinada i jo tornava a casa mig endormiscat, no vaig caure on era i no li vaig saber indicar.

Doncs bé, fa uns pocs dies un home major de pell morena i vestit amb samarreta de tirants em va aturar pel carrer i també em va preguntar pel susdit carrer. En aquell moment em trobava en millors condicions per a atendre visitants extraviats amb l’atenció i l’educació que és deguda. Com que visc en una cruïlla de termes municipals, la pregunta al foraster és quasi sempre obligada: «Es refereix vosté al carrer Fulano de Tal de Villarriba, de Villabajo o del Barri?» «Del barri», em va contestar un poc insegur. Li vaig dir que era dos carrers més avant. No sé per què, l’home va enfilar just pel costat contrari que li vaig indicar. Tot i que m’estranyà un poc, no doní al fet major importància i pensí simplement que el iaio ja feia catúfols.

Hui he baixat de casa vestit amb roba esportiva disposat a fer un poc de footing pel carril bici que hi ha als afores de la localitat i que popularment anomenem «ruta del colesterol». Quan encara no havia creuat la carretera, un xic jove —vestit per cert amb samarreta de tirants— al volant d’un Hyundai Coupé verd en hores baixes ha frenat bruscament per demanar-me també per eixe carrer apartat que tant estic sentint anomenar estos dies. La conversa ha sigut similar a la que havia tingut amb el iaio. Ara bé, esta vegada li he preguntat què era el que buscava, no perquè siga jo un dotor —de cap manera!—, sinó perquè si es tractava d’un lloc conegut per la gent de la zona, podria facilitar-li la recerca més ràpidament. El xic ha dubtat un moment i ha mormolat alguna cosa que de la vorera estant no he entés, de tan baixet que ho ha dit, però no hi he insistit més: li he indicat el camí i ell, fent una derrapada, grinyolant rodes i efectuant un canvi de sentit antireglamentari s’ha adreçat cap al lloc.

Poc després ja em trobe corrent per la ruta del colesterol, que serpenteja per un costat rantet a la carretera i per l’altre vora l’horta. De seguida lamente l’ocurrència de posar-me a fer esport sota el sol de les cinc de la vesprada d’un 2 d’agost. El cap em bull i la suor que em cau als ulls em produeix una coïssor molesta que no em deixa veure el que tinc davant. Aleshores, en una de tantes vegades que em grate els ulls i els òbric de nou, veig al lluny, com un miratge, la foto d’una pitrera enorme d’escot generós emmarcada en un dels cartells publicitaris de la carretera. En acostar-m’hi un poc més, puc distingir el text que hi ha baix:

«Nasty Girls», 20 € complet. C/ Fulano de Tal, 5, El Barri.

Frases que u sent: «més fluixa que un pronom»

2011-08-02T06:26:00.000-07:00

«Estic més fluixa que un pronom»

Frase dita per una filòloga en un estat de cansament considerable.

La paraula de la setmana: «tumet»

2011-07-28T04:19:00.000-07:00

Fent un tumet pel carrer Major

Ja era hora que reprenguérem la secció «La paraula de la setmana», que tant m’agrada i que tenia tan injustament abandonada. Aprofite que he eixit un poc de casa per a parlar-vos d’una paraula que no és estrictament valenciana (això crec, vaja), però igualment digna de ser estimada. Me l’ensenya una amiga de Tarragona.

Tumet s’utilitza en la locució fer un tumet. Ja sabeu que en català es diu fer un tomb al que també podem dir pegar una volta o «fer un passeig». Doncs bé, si el passeig és curt o ens abelleix referir-nos-hi amb un diminutiu afectuós direm que anem a fer un tumet (= fer un tombet). I d’on ve esta pronúncia? Es deu a dos processos fonètics ben senzills: la pèrdua d’una consonant i la neutralització d’una vocal. Com que de la paraula «tomb» no pronuncien la b final, esta també desapareix en el diminutiu (tom[b]et). Després, com que la primera síl·laba és àtona, la vocal o es pronuncia u.

D’altra banda, podem referir-nos a la mateixa acció de passejar amb el verb tombar (pronunciat tumbà) que s’utilitza sobretot —o això sembla— al Camp de Tarragona.

Frases que u sent: «le arranqué los dientes a aquel abuelo»

2011-07-27T10:37:00.000-07:00

«¿Te acuerdas cuando le arranqué los dientes a aquel abuelo?»

Una auxiliar d'infermeria li recorda a una companya infermera una anècdota laboral. Li les arrancà per error, però tot acabà bé i inclús pareix que els familiars li ho van agrair.

Frases que u sent: «que sea buena persona»

2011-07-27T10:33:00.000-07:00

«Tia, que hay que buscarse a un tio que sea buena persona»

Sentència que diu una xica d’uns 28 anys a una amiga seua en una terrassa de platja, com a conclusió d’un monòleg sobre les relacions de parella que l’altra s’ha escoltat en silenci.

(Quin tipus de tio t’havies buscat fins ara?)

Criatures d'ultratomba

2011-07-22T01:12:00.000-07:00

L’editorial Tàndem acaba de traure al carrer Criatures d’ultratomba, una antologia de relats vampírics i de terror d’autors europeus del segle XIX. L’aparició d’aquesta novetat em fa una il·lusió especial, ja que jo n’he sigut el traductor, i no puc amagar que estic content i satisfet d’haver col·laborat a acostar les narracions d’aquests clàssics als lectors valencians. La selecció és aquesta:

«La família del vurdalak» Tolstoi
«Berenice» Edgar Allan Poe
«L’esquelet del comte, o l’amant vampira», Elizabeth Caroline Grey
«La morta enamorada», Théophile Gautier
«El vampir», John William Polidori
«Morella», Edgar Allan Poe
«VYI», Nikolai Gogol
«No desperteu els morts», Johann Ludwig Tieck

Malgrat que el format i el plantejament de la publicació és de caire juvenil, trobe que es tracta d’un recull perfectament vàlid per a lectors adults interessats a conéixer la literatura vampírica primerenca, o que simplement vulguen fer un tast dels relats de terror d’aquella època —de fet, diria que relats inquietants i desconcertants de Poe són més aviat cosa d’adults—. També és força variat, i u s’hi troba tant atmosferes gòtiques (Tieck) com narracions de caire més folklorista (la llegenda ucraïnesa de VYI, que a mi em recorda alguna rondalla de Valor). Un altre punt positiu del recull és com mostra la figura del vampir des de diferents punts de vista: des del bohemi i seductor de Polidori o la femme fatale de Gautier, fins al vampir com a víctima d’un experiment (Grey) o d’una espècie de malaltia (Tolstoi).

L'antologia és el primer número de la col·lecció Tomba oberta, i es preveu que hi haja un segon volum.

El potecari de Sueca

2011-07-18T04:38:00.000-07:00

Hi havia en Sueca un potecari de molt mal gènit, i dos jovenots tenien sempre ganes de sentir-lo. Una nit de tantes s’ajuntaren i es digueren la u a l’altre:

—Esta nit li ham de juar una bona passaeta al potecari.

I en efecte, rondaren pels carrers dasta molt tard, i allà devés les dotze van i li toquen a la porta; peguen dasta tres colps en lo picaport, i el nostre bon home s’alça i s’assoma a la finestra, dient:

—Qui és?
—Som mosatros, Don Fulà: faça el favor d’abaixar corrent, que és molt precís.

Es vist de rapafuig i se n’abaixa, i al que obri el finestronet per a vore qui eren i què volien, digueren de fora:

—Acoste la llum.

L’acosta, i traent u d’ells un xavo d’a quatre i mirant-lo, es gira a l’altre i li diu:

—Veus com és lo que jo et dia, que no era dos sinós quatre?

I sense més ni més pegaren els dos a fugir, deixant-se al potecari fet de pedra i en la palmatòria o caputxina en la mà, desfogant-se en dir-los totes les picardies que pugué, de cremat que estava.

Malnom al Feslloch

2011-07-12T07:51:00.000-07:00

Torne del Feslloch, del festival de música en valencià de Benlloch, amb ganes d’haver-m’hi quedat una setmana més. És un regal que per només 25 euros tingues 3 dies d’acampada i de concerts, teatre, presentacions de llibres, piscina debades, tallers i activitats lúdiques (jo estava en el grup guanyador del «Trivial valencià», no podia ser altrament). El festival m’ha servit per a conéixer millor l’escena musical en valencià, per presenciar el directe de bandes que havia sentit gens o molt poc, i també per a retrobar-me amb l’experiència festivalesca (o festivalera?), que des de fa un parell d’anys no xafava. Sobre això, Andreu Laguarda, de Rapsodes, va dir que el Feslloch és com el Viñarock, però mola molt més perquè no has de fer tanta cua per a pixar. Ausades que té raó, però mola més per moltes altres coses!

Però vaig al gra, al pla musical. De tots els bons directes que vaig presenciar (la bogeria d’Sva-ters, l’espectacle de versions d’Arthur Caravan, el heavy metal d’Enderrocks, el bon rotllo de Rapsodes i Agraviats…), destaque l’actuació de Malnom, un grup de rock de Vila-real que per a mi ha sigut la revelació del festival. Em va seduir el seu rock contundent i alhora melòdic, que sonava modern; la presència i l’actitud del vocalista, la versatilitat i el domini de l’instrument del guitarrista (l’únic del festival que gastà la tècnica del tapping). Fossant per la xarxa em trobe que des de la web de la banda es pot escoltar i descarregar íntegrament el seu dis c, així que podré continuar gaudint de la seua música. Ací teniu el tracklist:

No vull ser
Ja estic arribant
Estripa'm
Amb cor
Svetlana
L'habitació
Res
Que tinguem sort (Lluís Llach)
Ací no estic sol
Fidel
Neu

Frases que u sent: «una dona mai t’estimarà»

2011-07-12T03:23:00.000-07:00

«Una dona mai t’estimarà. Ella el que vol és que sigues el caçador, el triomfador perseguit per moltes xiques, però ser ella l’única que es gite amb tu».

En un pub, a altes hores de la nit, un home li diu al seu amic més jove.

Els manaments de la fadrina

2011-07-11T02:47:00.001-07:00

1r Arruixar de matí l'entrada i el carrer
2n Si no cola, pastar i anar al forn
3r Fer-se el monyo ben lluent primer
4t A on l'envien parar-se en un espart
5t No tindre cap de nóvio i dir que en té vint
6t Planxar-se el vestit i fer-se'l ben ert

Els manaments del fadrí

2011-07-10T10:01:00.000-07:00

1r Eixir molt pel carrer
2n Creure que pa d’ell és poc el món
3r Anar de bureo i gastar molt diner
4t Tornar de nit a casa sempre tard
5t Dels pares anar sempre fugint
6t Tindre molta vana i anar molt ert

Font: Martí i Gadea, Joaquim (1891): Ensisám de totes herbes ó ensart de cansóns valensianes y castellanes, refrañs, dichos ó sentensies, endevinalles, brindis, coloquis, cuentos, sosuíts, sermons sens Ave-María, anécdotes, chascarrills, modes de mascles y de femelles y costums del temps d’abáns y del d’ara. L’arreplega y trau a llum un afisionat, molt amich dels cantadórs y tocadórs de guitarra ó guitarró, afectàt à eixir de paella y à pendre part en totes les bromes de bona lley, lo mateix que à anar al Rosari de l’Aurora, perque’s valensiá de pura rasa, y chapát á l’antigor, encara que home de chispa y dels que també s’emboven, els cau la bava y es pixen de riures sentint contar cuentets, veent ballar lo sapateao, y fent entremesos ó pasaetes de comèdia en les cuynes y carasols per l’ivern y à la fresqueta per l’estiu, València: Imp. de Josep Canales. [Reed. facsímil, València: París-Valencia, 1991.]

Camí de Sant Jaume

2011-07-01T07:05:00.000-07:00

Regals del camí

Deu ser la calor, deu ser el fet d’aterrar de nou a la realitat, però em costa reemprendre el blog després del Camí. Malauradament, s’ha acabat el ritual d’alçar-se de nit, plegar el sac, carregar-te la vida a les espatles (una muda, una tovalla, aigua, no necessitem massa coses més), cordar-te les botes… i caminar envoltat de la màgia del silenci de la boira, dels roures, dels castanyers i de les falagueres; demanar-te il·lusionat: «quines coses veuré hui?» «fins on arribaré?». Caminar i deixar-se sorprendre, improvisar, no saber on acabaré el dia, on dormiré, amb qui xarraré, faré una cervesa, un dinar, un sopar, un brindis.

El camí ensenya, n’estic convençut, el camí fa créixer. Prendre consciència que u està sol, falcat a la terra, a les pedres, i acaronat pel sol i pels núvols; que cadascú es marca les pròpies metes i ha de conéixer els propis límits. Però el Camí no és només introspecció o solitud, és també un tauler de socialització, de somriures, salutacions, d’humanitat i sorpreses. I tu ets una fitxa que hi juga, que fa el que vol i que en gaudeix.

El Camí m’ha paregut una bonica metàfora de la vida: un recorregut entre patiments i alegries en què importa més caminar que arribar a la destinació. I et sorprens com, malgrat les adversitats, el cos i la ment sempre tiren avant. Tal volta és perquè hi ha un objectiu, una meta, unes ganes, una actitud (una vida sense objectius deu ser com un camí sense cap meta, el pendent es fa més dur i el dolor de genolls més agut).

Com no tornar-hi, com no voler repetir-lo? De moment, ens deixaré amerar de l’esperit del Camí de tornada a casa, tractaré de conservar eixe solatge positiu que crec que ha deixat. I coix o no, caminaré somrient, conscient que una pedreta no em podrà parar.

Repte per la Via verda

2011-06-16T00:50:00.000-07:00

La Via verda entre parets de roca.

Em van plantejar el repte i m’ho vaig pensar més de dues vegades. Eixir de tant en tant a voltar amb bici a la muntanya unes quantes hores com a entreteniment és una cosa que he estat fent els darrers mesos, però fer una etapa de vora 100 quilòmetres en un dia (dels quals la meitat són de pujada) amb un grup de vint-i-set addictes* a l’spinning, al ciclisme i a la bicicleta de muntanya és una altra cosa, que suposava per a mi realitzar una heroïcitat o, millor dit, una barbaritat o una imprudència física.

Eixim des de Geldo, localitat un poc més avall de Sogorb, la capital de l’Alt Palància. Però… iep! Primer impediment: quasi només traure la bici de la furgoneta dues persones ja han punxat. Jo en sóc una, i em quede mirant, com un estaquirot, mentre un voluntari del grup s’ofereix a canviar-me la càmera, cosa que fa en uns quaranta segons. Sortejat este entrebanc, de seguida agafem el camí de grava per on antigament passava la via minera que anava a Ojos negros —província de Terol—, i que ara hom anomena Via verda. Són les 9.30 del matí.

Els primers quilòmetres són un passeig que em resulta molt familiar i conegut de la meua infància. Prompte ens dividim de manera natural entre diversos pilots, atenent la represa de les cames de cada u. Els cracks del grup es divideixen la faena de vigilar la caravana i alternen les seues posicions en un extrem i altre del grup per veure que tots anem bé. És fàcil identificar-los, apugen i abaixen el ritme de pedaleig a pler, porten el mallot de la seua colla i tenen uns bessons marcats i fibrosos adherits a una pell depilada.

Fem parades nombroses que, si a priori em semblen innecessàries, prompte comprove que no ho són pas, ja que el camí és llarg i hem d’estar tot el dia sobre la bici. El paratge al nostre voltant és bell i pintoresc: tossalets coberts de pins, el pantà de Navaixes, les antigues estacions abandonades ran de camí o els túnels humits i negres com la nit que travessem a una velocitat considerable. Açò últim és tota una sensació, ja que hi ha moments en què vas a cegues, sense veure’t ni les mans ni la roda.

Al cap d’unes hores comence a tindre molèsties a les lumbars, un dolor que arrossegava d’abans. Procure estirar a cada parada i fer les postures de relaxació d’esquena que he aprés els darrers mesos. Mengem i bevem alguna cosa però sense atipar-nos, les parades no duren més de 10 minuts. Em faig creus de veure la resistència d’algunes persones, que sembla que no abaixen mai el ritme. Jo he comés un xicotet error: no he oblidat la crema solar, però no havia pensat a posar-me un mocador sota el casc, que m’estalviaria la coïssor dels ulls en entrar en contacte amb la suor.

Una vegada hem passat Caudiel, el paisatge comença a ser-me desconegut. Ací el pendent (no hem deixat de pujar en tot el matí) s’aguditza o almenys a mi sí m’ho pareix. Hi ha un bon tram que pedale tot sol, cosa que a priori em provoca una sensació de pau. Tan sols sent el soroll de la grava sota les rodes. Al meu voltant veig parets de roca viva, avant i arrere només el camí desert. En les diverses parades ja m’he menjat les vitualles: dos plàtans, dos albercocs i dues barretes de cereals. No deixa de pegar-me el sol. Unes lleugeres punxades en les sofrages m’espanten un poc, i al cap d’uns minuts sent un veritable dolor en les cuixes que ja no m’abandonaria. Falten uns 10 km per a arribar a Barracas alterne moments en què quasi m’ature amb rampells d’adrenalina i forces que no sé d’on trac però que m’ajuden a continuar. Vora uns molins de vent, comence a blasfemar, tot sol, sense saber ben bé contra qui. Però el patiment acaba i, per fi, arribem a Barracas a les 14.30.

Track de la ruta

Després d’un merescut dinar-homenatge d’embotit i cansalada, a les 17.00 comencem el camí de tornada. Malgrat faltar uns 50 km, açò ja és un passeig en barca, un continu descens a plaer en què m’adone tot el que em pujat abans. En passar sota els túnels foscos, un company em diu que la poca llum sobre els pèls de braços i cames creen un curiós efecte «d’aura» al meu voltant. Deu ser eixa aura màgica el que m’està ajudant a aguantar. En passar per Altura l’eufòria s’empara de mi i pose la directa: ho estic aconseguint. Arribe a Geldo pedalant a tota velocitat, malgrat la duresa i el dolor en les cuixes, i no em puc contindre l’alegria (ara entenc la sensació del ciclista que arriba a la meta). La pròxima eixida, però, serà més tranquil·la, i abans de tornar a fer esta, vindré més entrenat.

[La via verda és un camí que vos recomane molt. Es pot gaudir de moltes maneres. Hi ha ciclistes que la fan sencera, n'hi ha qui puja amb tren a Terol i la fa només en descens, i hi ha simplement famílies o veïns dels pobles que hi passegen amb bici o a peu].

*hipèrbole llançada des de l'afecte i l'admiració

Ruta dels Chorros de Barchel

2011-06-13T07:21:00.001-07:00

El pantà de Benagéber, a caramull. Des del mirador al final de la ruta.

La caminada per les gorges del Túria i els Chorros de Barchel és una ruta ben bonica i variada que traguérem de Roca coscolla (on la sintetitzen i expliquen molt bé). Hem vist l’enorme massa d’aigua de l’embassament de Benagéber, que estava a caramull, i també hem vist cascades, petits estanys envoltats de falgueres, coves amb estalactites, algun bolet i fins i tot peix.

La ruta que fem té dues parts diferenciades. La primera comença en un camí o pista forestal que ix des de l’embassament i acaba en el riu Túria. Este camí és un passeget per a tots els públics que, si a priori em resulta monòton, prompte deixa de ser-ho gràcies al brogit de l’aigua que ens acompanya i a les vistes de la gorja, especialment des de la roca del lleó. Al cap de poc ens sorprén la cascada i els chorros de Barchel, un lloc preciós on delectar-se una estona. En este punt hi ha diversos desviaments. Nosaltres seguim la ruta de Roca coscolla i enfilem per una senda estreta i escarpada que puja per un coscollar cap a les cases de Barchel, unes construccions que hi ha dalt de la cascada, prop d’un petit estany envoltat d’arítjol que travessem gràcies a un tronc. Una vegada les hem vistes, baixem per la mateixa senda i tornem als chorros. Des d’ací continuem per la pista fins que arribem al riu i el travessem pel pont penjant de fusta. És ací on començaria la segona part la ruta, més seca, amb menys indrets pintorescs i que exigeix més esforç físic. Una senda entre pins ascendeix en ziga-zaga una bona estona fins a arribar dalt del tot. Ací enganxem amb una altra senda que ens menarà vorejant la muntanya fins que baixem a la carretera, prop de l’embassament i d’on havíem aparcat el cotxe. Temps total: unes quatre hores.

El riu Túria des de la roca del lleó

La cascada de Barchel. Bonica de veres.

No es pot dir que el GR estava mal senyalitzat! (De Pirineus a Tarifa, passant per Benagéber). Per descomptat, hi deixàrem la nostra pedreta.

Tremola el llit

2011-06-11T22:30:00.000-07:00

Em gite i apague el llum. Llevat de les veus d'uns adolescents que vénen de l'avinguda, hi ha pau i silenci. A dormir, que demà t'alces d'hora, pense. De sobte la persiana cruix lleugerament, però no perquè faça vent. El llit es belluga davall meu, és com si volguera cobrar vida però just al cap d'un segon torna al seu lloc i de seguida torna la quietud de fa uns segons. M'alce i comprove que la resta d'habitants de la casa dormen plàcidament.

Ja n'estava convençut, però hui he comprovat de què es tractava, no és la primera volta que ho experimente. I em sorprenc a mi mateix de pensar que, mentre la cosa quede així, té un estrany atractiu pensar que alguna cosa es mou ahí baix.

Sí a l'ensenyament en valencià

2011-06-09T15:19:00.000-07:00

Després de llegir el decret del plurilingüisme de Font de Mora em faig unes quantes preguntes: ¿Com es pot garantir —i avaluar— el coneixement oral i escrit que tenen els alumnes valencians de les dues llengües oficials, si els nanos, en nom de la «llibertat», poden fugir al llarg de tota la seua educació d’examinar-se en una de les dues llengües? ¿De veritat es pensen que un professor amb un nivell B2 d’anglés (això no arriba ni al nostre mitjà) està capacitat per a fer les seues classes en eixa llengua? ¿Per quins set sous les matemàtiques no poden ser ensenyades en valencià?

Com a mi, a moltes persones este decret surrealista els fa molta olor de socarrim, i hi veiem, entre altres coses, que el valencià com a llengua vehicular a les aules es veu arraconat i a mercé de la «voluntat» i la «llibertat» de pares i alumnes, que poden esquivar-lo i prescindir-ne quan vulguen. Per això hem anat a concentrar-nos a la plaça de la Mare de Déu hui. M’ha sorprés gratament veure-hi tantíssima gent, uns quants milers de persones. Després, dues coses m’han cridat molt positivament l’atenció. Primer, com banderes que representen sensibilitats diferents —estrelades valencianes, estrelades dels Països Catalans i la senyera coronada oficial— s’aplegaven en germanor per la mateixa reivindicació. Segon —i açò m’importa molt més que les banderetes— m’he alegrat especialment de veure persones castellanoparlants, immigrants d’altres comunitats autònomes, preocupats per la minva d’oferta d’ensenyament en valencià que afecta els seus fills. Per a mi, esta frase d’una mare de Terol diu molt:

Mi hijo estudia en la línea en valenciano, y no quiero que se la quiten.

Amb tot, no puc amagar que veig les coses bastant negres. Duran el decret avant i faran i desfaran el que vulguen, perquè tenen el poder absolut atorgat per les urnes.

Pujada al pic de l'Ave

2011-06-07T09:44:00.000-07:00

L’última caminada per la muntanya no ha sigut tan bella com l’anterior a Bèrnia; ha sigut en canvi més física —que no està malament, per a entrenar-se— i ha posat un poquet a prova plantes de peus i turmells, en el meu cas, i genolls en el cas del meu company. Crec que era la primera vegada que visitava Dosaigües, poble totalment envoltat de muntanyes. Per estes contrades ja es parla castellà: l’accent castís del forner i d’un llaurador que ens trobem no donen lloc a dubtes. Tan sols converse amb ells uns segons, però no hi veig cap substrat valencià.

L’objectiu és pujar al pic de l’Ave, des del qual, en principi, veurem unes bones vistes. El començament de la ruta és estèticament el millor. Al cap de poc d’ascendir un camí empedrat costerut per on antigament arribava el correu —devien de patir molt aquells hòmens, correus ha canviat molt!—, ens girem i les penyes a un i altre costat emmarquen una vista bonica del poble. La resta de la ruta és una ascensió moderada però contínua entre matolls i arbustos. I sí, el company és savi i m’ho havia vaticinat només començar: al cap d’una estona les rascades de les argelagues i altres arbustos em fan lamentar haver vingut amb pantalons curts. Prompte, quan ja hem assolit una certa altura, fem la vista arrere: s’hi veu una mar de muntanyes fins a l’horitzó. És una llàstima que no hi haja quasi cap arbre. Això és conseqüència dels incendis; de fet, de tant en tant ens trobem amb alguna soca ennegrida. La ruta no està ben marcada, es perd entre els matolls, i fins i tot amb el GPS tenim moments de dubte. Deduïm que no és una senda molt concorreguda. Les marques del camí no són les dues ratlles d’un PR sinó punts blaus fets amb esprai que no sé si han sigut posats amb molt d’encert. Total, que acabem fent fites amb munts de pedres a mesura que trobem el camí. Una vegada arribem al cim, els núvols ens cobreixen les esperades vistes de València. La pròxima vegada serà… I potser en bici, que hem vist unes pistes forestals que no pinten gens malament.

Vistes de Dosaigües als pocs minuts d’eixir del poble.

Açò què és? a) un tros d’estalactita b) un tronc fossilitzat c) una pedra estranyament erosionada per l’aigua

Bones vistes, però la muntanya sense un sol arbre.

Senderisme open-source (o altruista). Millorem les fites i en posem de noves per als que vinguen darrere.

Descripció de la ruta

Molta merda

2011-06-05T15:08:00.001-07:00

«No sé què sent», li vaig sentir dir.

Imagineu: què pot ocórrer quan t’endús un llibre a la platja? Bingo: que una gavina es cague damunt. Però me n’he alegrat, i no m’he enfurismat gens, perquè podria haver sigut pitjor, l’escopinyada fecal podria caigut molts pocs centímetres arrere, damunt dels meus cabells. Estoicament, he llevat el gargall grisenc amb el dit, i me l’he pres com un senyal de bona sort (molta merda!) o fins i tot del destí, com si este volguera dir-me que en eixa pàgina hi havia alguna informació important, digna de ser recordada. I trobe que sí, que és veritat.

Amargar-se la vida VS intel·ligència emocional

2011-06-03T05:12:00.000-07:00

¿Eres una persona insegura, hipocondríaca, pessimista, que vaticina per a la seua vida profecies negatives? ¿Et costa confiar en les persones o eres un desconfiat fins i tot amb els amics? ¿La tristesa s’ha convertit en el teu objectiu en la vida? ¿Tens un pensament negatiu que s’empara de tu? ¿N’hi ha prou que algú et done un consell perquè el rebutges? ¿Estàs aferrat al passat? Llavors tens tots els punts per esdevenir un amargat de la vida, un creador de la pròpia desgràcia. Això és el que afirma Paul Watzlawick en el seu llibre breu El arte de amargarse la vida (que podeu descarregar-vos ací). Aquest text de títol tan eloqüent, irònic i socarró és un antimanual d’autoajuda, un llibre que, si bé no m’ha fascinat (l’he trobat un poc descohesionat i fosc en alguns passatges) m’ha resultat un curiós elenc d’anècdotes i situacions que ens mostren com de gilipolles som a voltes les persones, com podem convertir-nos en els nostres enemics i fer-nos a nosaltres mateixos la traveta en esta vida.

I ha sigut llegint un altre llibre, el conegudíssim Intel·ligència emocional, de Daniel Goleman, on he trobat de nou les actituds que esmenta Watzlawick. Goleman tracta de desmitificar el paper del Quocient Intel·lectual en l’èxit personal i professional de les persones, i reivindica el paper de la intel·ligència emocional per a assolir l’estabilitat i la felicitat. I què és això de la intel·ligència emocional? És un conjunt d’habilitats socials i emocionals que u adquireix principalment en la infància, a través de l’educació dels pares i de les experiències viscudes. Consisteix a:

1. Tindre la capacitat de motivar-nos a nosaltres mateixos
2. Controlar els impulsos
3. Donar les gràcies
4. Regular els nostres estats d’ànim
5. Evitar que l’angoixa interferisca en la nostra actuació racional
6. Confiar en els altres
7. Tindre empatia amb els altres (entendre el que senten i pensen, posar-nos en el seu lloc)

Si no sabem fer estes coses, la nostra intel·ligència emocional —i amb ella, la nostra felicitat— corren perill, per molt llestos i intel·ligents que siguem «racionalment» parlant (fent números, resolent problemes matemàtics, memoritzant…). I correm el risc de caure en actituds vitals com les que esmenta Watzlawick (que són, crec jo, l’antagonisme de la intel·ligència emocional, o la conseqüència de no tindre’n) i fer que la nostra vida siga veritablement una vall de llàgrimes.

Així doncs, quan vos pregunteu, en l’àmbit de la vostra faena, per exemple, com és possible que el vostre superior, que és més burro que tacó, haja arribat on ha arribat i cobre el doble que vosaltres, deu ser perquè té alguna de les característiques de la llista de Goleman, i no adopta cap de les actituds que satiritza Watzlawick. Igualment, quan conegueu algú que jutgeu molt intel·ligent i comproveu astorats que és un desastre en les relacions socials, personals i sentimentals —i potser conseqüentment en les professionals— no vos sorprengueu, la falta d’habilitat emocional l’ha menat irremeiablement, a pesar del seu QI, a ser un amargat de la vida.

La paraula de la setmana: «tonyar»

2011-06-01T02:11:00.000-07:00

La paraula d’esta setmana té a veure amb l’agricultura i ens la recorden des de Silla, a l’Horta de València. Tonyar significa cavar o remoure la terra amb una aixada o un ganxo, per a sembrar-la.

Frases que u sent: «un imant per a les loques»

2011-05-31T02:46:00.000-07:00

«Tio, tinc un imant per a les loques»

Un amic li diu a un altre, parlant de dones; u que també està un poc loco.

Trivial de la llengua

2011-05-30T08:00:00.000-07:00

Ja vam parlar fa temps, amb el password de la llengua, de com es pot aprendre valencià de manera lúdica si aprofitem jocs de taula ja existents en el mercat i els adaptem als interessos de l’aprenent de llengua. I és que una activitat de competició on els alumnes interactuen entre si pot ser molt engrescadora, i és ideal per a dinamitzar una classe o per a l’últim dia de curs. Doncs bé, en este cas jo he adaptat el famós joc Trivial Pursuit. La tasca és molt fàcil, tan sols cal crear un bon grapat de fitxes amb sis preguntes i respostes de llengua cada una, que corresponguen als sis apartats o colors que té el tauler del joc original. La divisió que jo vaig fer és esta (però podria ser qualsevol altra, depenent de quins aspectes de la llengua vos abellisca treballar especialment):

Blau: locucions i frases fetes
Rosa: conjugació verbal
Groc: vocabulari, sinònims i antònims
Marró: ortografia (accent, guionet, apòstrof, dièresi, ela geminada)
Verd: pronoms febles
Taronja: paraules derivades, gènere i nombre

Fitxa del Trivial Pursuit normal i corrent. Per cert, fixeu-vos en la primera pregunta.

Fitxes inventades del trivial de la llengua. A l’esquerra les preguntes i a la dreta les respostes. El format es pot fer més o menys treballat. Com no tenia impressora a color, el blau equival al número 1, el rosa al 2, etc.

La resta és posar-se a jugar, amb el tauler, el dau i els formatgets i les regles que ja ens proporciona el joc original. L’únic que hem canviat són les fitxes i amb elles la temàtica del joc.

Una variant del joc pot ser que els alumnes, una vegada dividits en grups i abans de començar a jugar, consulten les fitxes que els dóna el professor i tinguen uns minuts per crear-ne unes quantes de collita pròpia, consultant el manual i els apunts de classe.

Problema cromàtic

2011-05-26T07:20:00.001-07:00

Em va cridar l’atenció este indicador als peus de les escales mecàniques del metro de València. Em pregunte si sóc l’únic que el troba inadequat. El cartell serveix per a recomanar als viatgers que no tenen pressa que es deixen dur escales amunt (o avall) apegats al costat dret dels escalons per tal deixar el pas lliure als qui sí que en tenen, que haurien de passar pel costat esquerre. Este costum era ja una convenció no escrita que els usuaris del metro ja realitzaven amb naturalitat, però que ara l’empresa ha tractat d’oficialitzar.

Crec que el senyal té un problema cromàtic, i és que a mi, tot i que el pardal vestit d’aviador sí que em suggereix velocitat, el color roig sobre el qual està estampat m’indica perill i que m’ature, just el contrari del que es pretén.

Tornar a Bèrnia

2011-05-25T06:55:00.000-07:00

Feia tres anys i mig que no tornava a Bèrnia, a voltar la serra per eixe recorregut ideal per a l’excursionista. I és que té de tot: una vegetació que fa goig de veure (estos dies, amb tot florit, semblava un jardí cuidat per una mà experta), un forat o cova que travessa la serra de banda a banda, les ruïnes d’un fort militar i unes vistes meravelloses. Esta vegada jo feia de guia, i m’alegrí que els meus companys de ruta quedaren pagats i volgueren repetir. Tant ens va agradar que quasi no arribem a votar…

Vos en deixe unes fotos.

Hi havia pertot plantetes en flor.

Hem d’arribar a la massa rocosa que hi ha en primer terme i rodar per l’esquerra buscant el forat.

El forat al qual entrem, vist des de la Marina Alta. Algun terròs ha tacat amb esprai la paret de la cova i ha esborrat les ratlles del PR. Anarquía y birra fría… y a manchar la montaña. Enhorabona, xaval.

En creuar el forat, ens trobem amb esta meravella.

El forat per on acabem d'eixir, a l'altra banda, ja a la Marina Baixa. No ho puc evitar i em ve una paraula al cap...

Vistes de la Badia d'Altea, la serra Gelada i Benidorm, des del fort de Bèrnia.

Una cosina de la carxofa?

Voregem esta vall pregona pel camí que veieu a la dreta, i tornem a l’inici de la ruta.

Frases que u sent: «llàgrimes malgastades»

2011-05-24T04:06:00.000-07:00

«Tan bé com em tracta ell, ara m’adone de les llàgrimes que malgastí amb l’altre».

Una xica conscient, que ha recuperat la il·lusió.

Frases que u sent: «Li falta una zeta a Lope»

2011-05-23T04:39:00.001-07:00

«Professor, crec que ací he trobat una errata. On diu Lope de Vega, li falta una zeta a Lope».

Un estudiant de Filologia.

Que no guanye el vampir

2011-05-21T02:57:00.001-07:00

Donaran demà els valencians la seua confiança al vampir?

Qui ha dit que al PCPE s’ha encallat en les ideologies utòpiques del segle passat? La candidata per València aporta un aire nou i fresc

He llegit: «In cold blood», de Truman Capote

2011-05-20T02:03:00.000-07:00

Ahir vaig acabar de llegir In cold blood (A sang freda), un d’eixos llibres que tens pendents durant anys però que per un motiu o per un altre no havies llegit encara. El nom vos deu ser ben familiar. És un llibre que, a mitjan camí entre la novel·la i el reportatge periodístic, descriu amb pèls i senyals la història al voltant de l’assassinat d’una família sencera, comés per dos presoners en llibertat condicional que buscaven diners. Des de la planificació del crim fins a la mort dels assassins, se’ns conten la psicologia i les històries personals de les víctimes, la infància i vida dels assassins, la vida privada dels policies que investiguen el cas, com este va afectar el poble i el país, i un llarg etcètera.

Els fets són reals i van ocórrer en 1959 a Holcomb, un poble de Kansas. Capote els investigà a fons i va escriure esta «novel·la de no ficció», que té una voluntat d’exhaustivitat periodística, de deixar constància de tot els fets, que es nota especialment quan hi inclou declaracions de totes les parts implicades. Amb tot —i tot i que per este motiu el llibre se m’ha fet en algun moment un poc llarg—, no deixa de ser un producte literari.

I en este sentit, en el purament literari, m’ha agradat com Capote dosifica la informació i ordena els fets narrats, a força de flashbacks i flashforwards. I és que, a pesar que des del principi se sap qui són els assassins i que acabaran enxampant-los, l’important i la intriga és el com va passar, què hi ha en l’endemig, la fugida dels assassins una vegada comés el crim, les seues converses. Capote deixa per al final els detalls de la captura i de com va ser assassinada la família —estos últims al principi es descriuen somerament. No sé si en este sentit hauríem de dir que el llibre és sensacionalista, però he de confessar que la paraula em passa pel cap.

Des del principi fins a les últimes pàgines, el que més m’ha impactat és la personalitat de l’assassí, Perry Smith, que el lector acaba coneixent al detall —fins i tot els seus somnis. Un xiquet amb un gran potencial, però que cresqué sense amor, acomplexat i amb una ràbia i una enveja cap als altres que el convertiren en un monstre. Fa feredat pensar com una persona intel·ligent, sensible, amb un bon potencial, amable i educada siga capaç de cometre fets tan atroços i cruels; com, tan prompte se sent culpable pel que ha fet, com de sobte és incapaç de sentir cap remordiment —això em fa vindre al cap una frase de la novel·la vampírica Carmilla, que deia que «una gran erudició i una intel·ligència clara poden anar lligades a la bogeria». Pensar que hi ha persones que fan eixa dissociació entre fets i sentiments dóna molt de mal rotllo.

La paraula de la setmana: «sagal»

2011-05-19T00:58:00.000-07:00

Un sagal és un xiquet. Vaig sentir esta paraula per primera vegada en boca d’una amiga de Castalla, i fa uns dies li la vaig sentir dir a un xic de Vilafranca, ja que en aquell poble dels Ports —oficialment és del Maestrat però està lligat històricament a Morella, em digué— també la utilitzen. «No tens sagals, veritat?» Va preguntar el de Vilafranca, per saber si tenia fills.

I tornant a Castalla, cal dir que Enric Valor, escriptor oriünd d’este poble, usava el mot a bastament en els seus escrits. Ell, fins i tot, diferenciava sagal de zagal:

En el valencià meridional es fa la distinció entre zagal (derivat de l’àrab «zagall») que vol dir «xic de deu a quinze anys», i sagal, «ajudant d’un cotxe de servei públic» (derivat de saga o part de darrere d’un vehicle, on solia anar el sagal en les diligències).

Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià, 1977, Ed. 3 i 4, p. 59.

No obstant això, els diccionaris normatius no recullen zagal i atribueixen a sagal estos tres sentits:

1. Xiquet que ajuda un pastor, que guarda el bestiar d'una masia.
2. Servidor de diligència o cotxe públic.
3. Xiquet d’edat de 10 a 15 anys aproximadament.

Segons el DCVB, el mot prové de l’àrab zagall, que vol dir ‘noi fort’. Probablement ha arribat al català a través del castellà.

Dos tastets de rock autòcton: Kibah i Enderrocks

2011-05-18T04:21:00.000-07:00

Kibah és una formació de València ciutat que alterna riffs del rock dur amb passatges introspectius i melodies encomanadisses. I tot ho fan tres tios, un bateria contundent, un baix que sona com un bou i un guitarra i veu de melodia captivadora. Ací vos penge el videoclip de “Lejos” i vos enllace també la cançó —bastant més tranquil·la— “Hasta el día de hoy” (qué quieres de mí, si todo te di, colpidora eixa frase). Vos recomane que visiteu el seu myspace i sentiu temes que sonen a hit, com ara l’optimista “Rendido” o “Cómo no ser” (¿Cómo no ser cobarde en este mundo por hacer? ¿Cómo no ser poeta en otoño y besar tu piel?, m’encanta eixa tornada).

Enderrocks és un grup ribrenc de heavy metal amb tocs thrash i de power que, si bé musicalment sona un peliu convencional, té un so sòlid i una producció bastant aconseguida. A més de “Aquesta nit”, que vos penge ací, en línia també podeu sentir altres temes com “Miralls trencats”, “Octubre” o una versió de “Boig per tu” de Sau.

Myspace d'Enderrocks

He vist: «Midnight in Paris», de Woody Allen

2011-05-17T08:23:00.000-07:00

L’última pel·lícula de Woody Allen, Midnight in Paris m’ha fet riure i passar una bona estona, prou més que el seu anterior film. A banda del clàssic «parelles que no funcionen» m’ha sorprés especialment el component màgic, eixe viatge en el temps que el tràiler no revela. I millor no dir-ne res més.

Com sempre, m’ha semblat curiós com, a la sala, davant les bromes i aclucades d’ull culturals que apareixen contínuament, com alguns entre el públic es petaven de riure i d’altres restaven en silenci perquè no havien agarrat la conya ―val a dir que jo estiguí en els dos grups. I així mateix m’ha agradat especialment el personatge del pedant, a través del qual la pel·lícula satiritza els qui aprofiten tot moment per a exhibir els seus coneixements davant dels altres amb l’objectiu de vanagloriar-se’n.

Dels personatges, el que més em feia riure era el que fa de Hemingway, amb eixe caràcter dur, els seus aforismes sobre el fet literari i les intervencions magistrals i sentides quan narra fets de guerra. Molt aconseguit, sí senyor.

Ara bé, després de veure el film em faig dues preguntes:

Dins del film: qüestió de versemblança. Com torna el protagonista de la Belle Époque a la casa de Picasso dels anys vint si ell no controla eixos canvis de temps? Potser puja en un carruatge que l’espera fora de la sala de ball? Em sobtà el tall que es produeix en eixa escena.

Fora del film: Al públic tot era gent major! No eren tot iaios però cal dir que hi dominaven les canes. On era la gent jove? —«veient Torrente», em contesta una amiga—, no els agraden les pel·lícules d’Allen?

Paren la llei antigai a Uganda

2011-05-16T14:47:00.000-07:00

Pareix que la pressió internacional ha tingut algun efecte, ni que siga un granet d'arena i el projecte de llei homòfob a Uganda no ha sigut aprovat. Traduïsc (no del tot acuradament) part del comunicat de l'ONG Avaaz i vos passe enllaços de la BBC i de The Guardian:

La llei antigai a Uganda ha fracassat. Semblava segur que anaven a aprovar-la la setmana passada, però després de les 1.6 milions peticions signades lliurades a Parlament, de desenes de milers de trucades als nostres governs, de centenars d’articles sobre la nostra campanya i d’una protesta mundial massiva, els polítics ugandesos han retirat el projecte de llei!

Va ser a l’últim minut: els extremistes religiosos van intentar aprovar el projecte de lleig dimecres, i van convocar un sessió d'emergència sense precedents al Parlament per a divendres. Però com sempre, vam reaccionar en qüestió d’hores. Enhorabona a tots els qui vau signar, vau telefonar, vau reenviar correus i vau fer donacions a aquesta campanya: amb la nostra ajuda, milers de persones innocents de la comunitat de gai d’Uganda no s’han alçat aquest matí havent d’acarar la possibilitat de ser executats per haver escollit estimar algú del mateix sexe.

Frank Mugisha, un líder valent de la comunitat de gai a Uganda ens va enviar aquest missatge:

"Activistes valents ugandesos de LGBT i milions de les persones arreu del món han unit forces i s’han enfrontat a aquesta horrible llei antihomosexualitat. El suport de la comunitat global Avaaz ha fet caure la balança per impedir que la llei anara avant. La solidaritat global ha tingut un paper enorme."

Aquesta lluita no s’ha acabat. Els extremistes que hi ha darrere d’aquesta llei podrien tornar a intentar-ho d’ací a 18 mesos. Però aquesta és la segona vegada que hem ajudat a derrotar aquest projecte de llei, i continuarem així fins que els qui estan plens d’odi desistisquen.

La paraula de la setmana: «rant» / «rantet»

2011-05-11T08:08:00.000-07:00

Poques voltes parle d’adverbis o preposicions en La paraula de la setmana. Hui és el dia. Rant i el diminutiu rantet són variants populars, no normatives, dels mots normatius «ran» i «arran». Diem que una cosa està a rant o rantet d’una altra [o rantet a una altra] quan està quasi tocant-la, fregant-la, a la vora. Així, per exemple, un pardal pot volar rant a terra, o algú es pot posar rant a la paret o deixar-se la frangeta rant dels ulls. Com veieu, en els tres exemples hi ha un objecte la superfície del qual està molt prop d'un altre objecte, però sense arribar a tocar-lo. El cas de rantet, el diminutiu, és ben curiós, ja que sovint es comporta com un adjectiu i, en conseqüència, concorda en gènere i nombre amb el substantiu al qual modifica.

Ací teniu alguns exemples extrets de la xarxa (només retocats ortogràficament):

1) Algú que explica com posar-se una mantellina fallera:

Em referisc a portar-la més sobre els muscles, que la vora no sobrepasse la cintura. I la vora de dalt ha d'anar a rantet del naiximent del monyo.

2) La descripció dels vestidors d’un camp de futbol:

En el poble on jugava jo a futbol (Riola) els vestuaris eren igual o pitjors que els que tu has descrit i damunt la finestreta sense cristall i justament la talla parava ranteta als ous… és a dir, que tot el mon te vea nuetet tal com Cristo mos dugué.

3) Utilitzat com un adjectiu (justet, pelat, [quasi] aprovat)

Què tal van els exàmens? Pel que veig no van mal, no? Jo ahir vaig fer un i estarà rantet rantet, però volia deixar-me-la per a setembre i finalment em vaig presentar així que no passa res.

4) En un poema faller:

Sí Glòria, tu has de ser eixa regina
que al rant de nostra mar, blava i llatina,
destaques per simpàtica i fermosa.

Pena de mort per als homosexuals a Uganda

2011-05-10T14:56:00.000-07:00

M'assabente que d'ací a molt poques hores (demà al matí mateix) el parlament d'Uganda probablement passarà una llei per la qual els homosexuals, pel fet de ser-ho, cometen un crim pel qual poden ser condemnats a pena de mort. Esta barbaritat serà una realitat demà.

No sé si des d'ací podem fer-hi res. Avaaz, l'ONG que m'ha enviat la informació, ha posat en marxa un dispositiu d'arreplega de signatures. Jo ja he signat. No tracten de vendre res; jo tan sols rep un correu cada cert temps que informa de les causes diverses a què dóna suport esta comunitat global de mobilització.

Si voleu més informació, en este blog han fet un seguiment de la repressió legal contra els homosexuals a Uganda; i ací teniu un enllaç a la BBC que explica com està l'assumpte ara mateix.

I sembla que aquesta barbaritat és tan sols una de les moltes barbaritats que passen allí, de com els drets humans són vulnerats a diari.

Incendies

2011-05-09T14:06:00.000-07:00

Ahir vaig veure esta pel·li i hui volia parlar-ne ací, però vos enllace al que n'han dit altres i vos en deixe el tràiler. Tan sols dic que és una pel·li dura, cruel (però no de manera gratuïta) i realment sorprenent, et deixa mocat.

«Eufòria» i lectures pendents

2011-05-07T05:45:00.000-07:00

Estos han sigut uns dies d’estrés, de menjar molta pantalla i de traure punta a llapis que s’acurtaven a tota virolla (i el més graciós de tot és que, en el fons, m’apassiona). El cas és que divendres, en eixir de treballar el meu cos només tenia ganes de recuperar hores de son, però la meua ment eufòrica i hiperactiva buscava desduir-se d’alguna manera. Sense esperar-m’ho, em van ficar en un teatre i viu una obra que trobe que paga molt la pena que vegeu. Eufòria —sí, així es deia justament— comença com un monòleg d’autoajuda per als qui ho estan passant malament (per la crisi o per ells mateixos) que busca la interacció entre actors, públic i persones en general en un acte catàrtic de pensament positiu amerat d’humor autòcton; i acaba amb una exhibició magistral de coordinació entre actors i efectes d’àudio. Sense dir-ne res més, només vos dic que m’haguí de contindre el riure moltes voltes i que isquí admirant els dos professionals de damunt l’escenari, que es mereixien que la sala estiguera a caramull.

Em quede amb esta frase: Quan vinga la ràbia i vulgueu culpar algú, penseu que «la millor venjança és viure en pau».

D’altra banda, m’han deixat més llibres. Dos de Paul Auster, un que alguns m’heu dit que és el millor d’ell i l’altre que té el seu punt exòtic perquè està en gallec. El tercer és de Manuel Rivas, que serà la pròxima lectura, el meu primer llibre de Xerais que intentaré llegir a pèl en gallec (dic «a pèl» perquè no en tinc ni idea, de gallec, però m’han assegurat que és fàcil). Serà un xicotet repte i una presa de contacte —literària i lingüística— amb una terra que vull visitar sense demora. Ara falta trobar el temps!

El blues de Folsom prison

2011-04-30T03:45:00.000-07:00

Folsom prison blues
El blues de la presó de Folsom

I hear the train a comin'
It's rollin' 'round the bend,
And I ain't seen the sunshine,
Since, I don't know when,
I'm stuck in Folsom Prison,
And time keeps draggin' on,
But that train keeps a-rollin',
On down to San Antone.

Sent com s’acosta el tren
Per la revolta
I ja no recorde quan de temps fa
Que no veig la llum del sol
Estic tancat a la presó de Folsom
I passa el temps
Però eixe tren continua rodant
Cap a San Anton.

When I was just a baby,
My Mama told me, "Son,
Always be a good boy,
Don't ever play with guns,"
But I shot a man in Reno,
Just to watch him die,
When I hear that whistle blowin',
I hang my head and cry.

Quan era un xiquet
Ma mare em va dir, «Fill,
Sigues sempre un bon xic,
No jugues mai amb pistoles»
Però jo vaig matar un home a Reno
Només per veure com moria,
Quan sent eixe xiulit
Abaixe el cap i plore.

I bet there's rich folks eatin',
In a fancy dining car,
They're probably drinkin' coffee,
And smokin' big cigars,
But I know I had it comin',
I know I can't be free,
But those people keep a-movin',
And that's what tortures me.

Segur que hi ha uns tipus rics menjant,
En un vagó restaurant de luxe,
Deuen estar bevent café
I fumant cigarros grossos
Jo sabia el que em tocava,
Sé que ja no seré lliure,
Eixa gent està a la dula
I això és el que em tortura

Well, if they freed me from this prison,
If that railroad train was mine,
I bet I'd move out over a little,
Farther down the line,
Far from Folsom Prison,
That's where I want to stay,
And I'd let that lonesome whistle,
Blow my Blues away.

Bé, si em tragueren d’esta presó,
Si la via del tren fóra meua
Segur que mouria d’ací
Més enllà de la línia
Lluny de la presó de Folsom,
Allà és on vull ser
I deixaria que eixe xiulit solitari
S’emportara el meu blues.

«Recuperar el son»

2011-04-29T05:07:00.000-07:00

«Vencer es a veces caer para volver a recuperar el son».

I quan deia «recuperar el son» i tancava la frase tocant eixe la major, no podia evitar esbossar un somriure.

La paraula «nyaular»

2011-04-28T12:40:00.000-07:00

Diuen que parlar una llengua determinada és expressar una manera singular i única d’entendre el món; que la diversitat de llengües és bona, entre altres coses, perquè reflecteix diverses maneres de veure el que ens envolta. I hi estic d’acord, pense que quan parlem una llengua reflectim esquemes mentals i aspectes culturals heretats de generació en generació des de fa segles. Penseu, per exemple, en tantíssimes expressions idiomàtiques i refranys que tenim en valencià. Doncs bé, un exemple molt bo d’eixe aspecte cognitiu que es reflecteix en el llenguatge humà són les onomatopeies. Quan ens demanen que reproduïm el so que fa un gos en lladrar, no és igual dir woof, ouah que dir guau o bub-bub. Cada onomatopeia pertany a una llengua, a un esquema mental de com els humans percebem el so que emet el mateix animal. No és meravellós?

I ací és on entra la paraula d’esta setmana, nyaular. Nyaulit és el crit que emet un gat, i nyaular n’és el verb, expressa l’acció de fer nyaulits. L’origen del mot és onomatopeic, és a dir, la nostra paraula imita directament el so del gat o, almenys, la manera en què nosaltres el percebem. Esta paraula actualment no és normativa; si ho són, en canvi, maular i miolar, que en són sinònims i que ens mostren, a més a més, que dins de la nostra llengua hi ha maneres distintes de percebre i imitar un mateix so.

La cova de l'àguila

2011-04-27T15:30:00.000-07:00

Al terme de Picassent, per damunt d’hortes i en deixar arrere revoltes i barrancs, hi ha una vall amagada coberta d’un tapís verd. La presideix una penya de conte que en la seua paret grisa ostenta un gran forat: la cova senyorejada per una àguila. Nosaltres ja no som xiquets, però estem igual d’enxisats per la màgia que sura en l’aire i que —ens pega per pensar— Valor podia haver descrit en alguna de les seues rondalles. Ens captiva el silenci de la vall, saber que no hi ha ningú, que no hi ha cobertura… i perquè des de baix hem vist l’àguila que, planant sobre els seus dominis, ens ha donat permís per pujar. Deixem que les bicicletes descansen sobre un matalàs de bosquina i ens hi acostem a peu. Dalt, rere la penya, en terra, descobrirem el segon forat, la segona entrada de l’espluga —en vertical. Li retem el nostre respecte i seiem al voltant de l’abisme que ens menaria a les entranyes de la terra. Ara i adés ens girem: a l’esquerra, tossalets verds amerats de llum; a la dreta, el balcó que aguaita cap a València. Bon profit.

La gola del llop

Mostra de respecte

Cargolet per a espeleòlegs (el provem?) i raïm de pastor vora el forat

Oxford valencià

2011-04-25T13:30:00.000-07:00

L’altre dia vaig tindre la sorpresa de trobar-me en una biblioteca el Diccionari Oxford Pocket valencià, «el primer diccionari bilingüe de butxaca escrit especialment per als estudiants d’anglés de la Comunitat Valenciana». I dic que em sorprengué perquè en primer lloc, llevat de les de l’AVL, no he vist massa publicacions lingüístiques bilingües català-anglés en paper en les quals l’estàndard utilitzat fóra el nostre i on el glotònim fóra «valencià»; en segon lloc, perquè qui publica un manual d’estes característiques és Oxford University Press i no una editorial valenciana. Hi he fet una ullada ràpida per veure si hi hauria moltes diferències entre un hipotètic Oxford Pocket català ―que, acabe de comprovar, existeix― i m’adone que n’hi ha. Malgrat que el model no arriba al —deixeu-me dir-ho així— «particularisme» del model que promou la nostra institució oficial o el d’algun altre diccionari, la morfologia verbal i el lèxic són nostres. Per no allargar-ho més, baix en teniu algunes imatges que il·lustren la meua impressió. Cliqueu damunt per veure-les més grans.

A banda d’això, l’edició que tinc és de 2000 i no trobe enlloc que s’haja reeditat… Amb tot, pareix un diccionari útil per als aprenents dels primers nivells d’anglés.

El glotònim valencià apareix també dins

Xe, la nostra interjecció més popular, requeriria més ratlles; ací té una sola traducció, bastant simpleta.

Seventeen es tradueix per dèsset, i no per disset.

L’entrada de noi remet a xic

L’entrada de sortir remet a eixir

L’entrada d’aquí, substancialment més breu que la d’ací

La paraula de la setmana: «toll / bassot»

2011-04-24T04:10:00.000-07:00

L’oratge canviant d’estos dies i la visita al clot de les tortugues m’han fet pensar en la paraula toll, a voltes tristament substituïda pel castellanisme charco. «Toll», doncs, fa referència una massa d’aigua que s’acumula en un lloc. Diem toll a un clot (o a la revolta d’un riu, barranc o séquia) on s’acumula aigua d’una certa profunditat. Tanmateix, també podem usar el mot toll per a designar la massa d’aigua més bé poc profunda que es forma en un carrer a causa de l’aigua de la pluja. Per als dos sentits, en valencià també tenim la paraula bassot, que tampoc no hauríem de menystindre.

No tornar a l'infern

2011-04-23T02:47:00.000-07:00

Un desig: no sentir-se com este home. Saludar el nou dia, que l’alba siga motiu d’alegria.

Pedalant cap al clot de les tortugues

2011-04-22T13:23:00.001-07:00

No em puc permetre fer un viatge llarg estos dies, però això no impedeix que desafiem el mal l’oratge, agarrem les bicis i ens allarguem al clot de les tortugues a pedalar i desduir-nos una vesprada per la natura [Clic en les imatges per ampliar-les].

La baixada al clot i la senda entre la bosquina. Després d'una estona d'asfalt, fa goig recórrer-les amb bici.

El clot de les tortugues. És un toll amagat als peus d’un tossal ple de pins on acudeix la gent a torrar. Antigament n’hi havia, de tortugues, i la gent inclús s’hi banyava. Ara mateix el lloc necessita que l’esporguen de malesa i de canyes.

Roca vora riu formada per molts cudols apegats, coberta de molsa.

Detall de la roca

Els líquens són un indicador de la qualitat de l’aire. Com més espècies en vegem, més net serà l’aire al nostre voltant. Tanmateix, crec que estos de color groc són molt comuns i surten fins i tot a les ciutats.

Sàlvia vora la carretera. Deu el seu nom al mot llatí salvare, que fa referència a les propietats curatives de la planta. Fa molt bona oloreta.

Detall de sàlvia

Una xiqueta vola la milotxa. Fa quants anys que no ho faig?

He llegit: «Invisible», de Paul Auster

2011-04-20T09:21:00.000-07:00

Ja fa unes setmanes que acabí de llegir un altre regal, Invisible, de Paul Auster. És la primera novel·la que llig d’este −com diu la coberta− bestselling author. Narrativament és interessant, ja que combina diverses veus narradores: un narrador extern, diversos personatges en primera persona i fins i tot les ratlles d'un dietari. D’altra banda, l’autor ha creat personatges amb personalitat pròpia, i no em referisc al personatge principal (un jove que ho té tot per fer en la vida) sinó als ambigus i misteriosos Rudolf Born i Margot. També m'ha cridat l'atenció el fet que s'hi parla de sexe amb total normalitat i d'una manera explícita, i fins i tot resulta interessant el fet que hi aparega un incest. El darrer ingredient que manté el lector a l'expectativa és un assassinat que no se sap si l'assassí pagarà.

Amb tot, en acabar la novel·la m’he sentit un tant estrany i decebut. I no, no parle de la decepció de les bones novel·les, que en acabar-les et quedes un poc despagat no perquè siguen roïnes, sinó perquè estaves gaudint tant de la lectura que cap final no et podria satisfer, perquè significa deixar de llegir i gaudir. Per això hauria de dir que més que decebut, Invisible m'ha deixat, al final de la correguda, un tant indiferent. Deu ser perquè els roïns se n'ixen amb la seua? Pel canvi d'escenari cap al final? Deu ser perquè el personatge principal fineix els seus dies de manera tan mísera? Deu ser la tristesa típica d'Auster, de la qual ja m'havien avisat i en la qual jo només caic ara? O deu ser perquè simplement el llenguatge tan clar amb què s'explica −que al principi me'n semblava un tret positiu− finalment no m'ha tocat cap fibra? No ho sé, hi ha vegades en què no sé si tinc davant una bona novel·la o és que m'han venut fum.

Imatges d'ahir

2011-04-17T04:41:00.000-07:00

Ni el canvi de recorregut ni la impossibilitat de realitzar un concert colofó en condicions van impedir que gent de diferents sensibilitats i reivindicacions isquera ahir als carrers de València per mostrar que som molts els que volem una realitat distinta; que volem viure en valencià; que no callem davant de les canallades i censures de la Generalitat. Al solet d’abril, el carrer Guillem de Castro s’ha omplit a vessar de bona gent, de complicitat, de dolçaines i somriures.

Ací baix teniu algunes fotos que fiu. Si feu clic damunt les veureu ampliades.

La multitud davant de les torres de Quart

Per a parar-los cal votar, i votar una altra cosa

Veïns de Guillem de Castro se solidaritzen amb la marxa

Des de l'IVAM

Vora riu

La policia aguaita des de les torres de Serrans. Sempre m'agrada veure les seues cares d'estupefacció, de circumstàncies, de curiositat mal dissimulada.

L'ull del tigre

2011-04-15T01:39:00.000-07:00

En anglés, «tindre l’ull del tigre» significa ser astut, tindre esperit guanyador, estar destinat a véncer. Esta cançó es féu famosa per servir de banda sonora al film Rocky III, per desig del protagonista, Sylvester Stallone, que demanà permís personalment a Survivor per a utilitzar-la. Des d’aquell 1982, “Eye of the tiger” ha esdevingut un himne a l’autosuperació. I no caduca. Ací vos deixe la meua traducció.

The eye of the tiger
Els ulls del tigre

Risin' up, back on the street
Did my time, took my chances
Went the distance, now I'm back on my feet
Just a man and his will to survive

M’alce, de nou al carrer
Aquell temps ja passà, vaig arriscar-me
Ja no hi ha distàncies, ara estic de nou dempeus
Tan sols un home i el seu desig de sobreviure

So many times, it happens too fast
You change your passion for glory
Don’t lose your grip on the dreams of the past
You must fight just to keep them alive

Sovint ocorre tan de pressa
Canvies la passió per la glòria
No deixes anar els somnis del passat
Has de lluitar per mantindre’ls vius

It’s the eye of the tiger, it’s the thrill of the fight
Risin’ up to the challenge of our rival
And the last known survivor stalks his prey in the night
And he’s watchin’ us all in the eye of the tiger

És l’ull del tigre, l’emoció de la lluita
És alçar-se per reptar el nostre rival
I el darrer supervivent conegut aguaita la seua presa a la nit
I ens mira a tots amb els ulls del tigre

Face to face, out in the heat
Hangin’ tough, stayin’ hungry
They stack the odds ‘til we take to the street
For we kill with the skill to survive

Cara a cara, en la calor del moment
Amb fermesa, mantenint la fam
Ens posen traves fins que ens fan prendre el carrer
Perquè matem amb l’habilitat de sobreviure

[repeteix tornada]

Risin’ up, straight to the top
Have the guts, got the glory
Went the distance, now I’m not gonna stop
Just a man and his will to survive

M’alce, directament al cim
Tinc el coratge, tinc la glòria
Ja no hi ha distàncies, ara no pararé
Tan sols un home i el seu desig de sobreviure

[repeteix tornada]

La paraula de la setmana: «llanterner»

2011-04-13T07:23:00.000-07:00

Antigament, quan una cassola o una paella es feia malbé ―li eixia un forat o perdia el mànec, per exemple―, la gent no la tirava al fem, sinó que llogaven els servicis d’un llanterner perquè la reparara. Així, el llanterner era la persona que arreglava atifells i utensilis de la casa. Hui dia, amb la societat de consum, este ofici ha desaparegut, però no la paraula «llanterner», que ha passat a fer referència a la «persona que instal·la o adoba les conduccions d'aigua, substituïx els vidres trencats, etc». És a dir, un ofici que abraça la fontaneria i altres reparacions de la casa.

En molts llocs es conserva la paraula llanterner amb el nou ús. D’altres utilitzen la paraula «fontaner», també correcta en valencià —tot i que col·loquialment s’usa amb el sufix castellà –ero, tan arrelat ja en la nostra llengua en oficis i topònims.

I vosaltres com li’n dieu, a qui ve a arreglar-vos la pica? Fontaner o llanterner?

Esperant el tren

2011-04-11T14:56:00.000-07:00

De nit, silenci. El cartell penja del sostre metàl·lic que cobreix part de l’andana: Silla. Seria molt autèntic que el ventijol el bellugara un poc, però no, no fa aire i el cartell no penja amb cordes: està ert. Temperatura agradable, fanals de llum groguenca il·luminen ací i allà; no prou per a llegir. Un home escarransit regira una paperera, vagareja per la vora de l’andana; hi busca puntes de cigarreta. En un dels bancs un xic rutlla un cigarro generós, amb forma de trompeta. El fum arriba fins al banc on sec. ¿M’és legalment permés acostar-m’hi i recordar-li que és un incívic, un mal educat, un sonat? El món quan es podia fumar a tot arreu: roba amb pudor de fum… (hi havia més incendis?) Estàvem bojos, diu algú. Igual que ara: continuem fent moltes altres barbaritats. Existir, per exemple. Si no, repassa la teua bossa diària de fem. Megafonia, tren amb destí [pausa] Gandia, carregat amb uns quants centenars de cossos que tornen a casa. Alguns baixen ací: un xaval rapat amb xandall del València, xiques jóvens i primes de cabells planxats i pits petits —tot és copa, sostenidors enconxats. Una comenta Ja fa temps que no parle amb ella, estarà perduda… Perduda només perquè no parla amb tu; perduda com si no estiguérem tots un poc perduts. Canvie la postura. Tenia el peu dret sobre el genoll esquerre i l’esquena una mica corbada; ara està recta sobre el respatler i les plantes dels peus en terra. Respire, sospire, s’hi està bé, ací. Atenció, efectuarà el seu pas un tren sense parada. Preguem no creuen les vies ni s’acosten a la vora de l’andana. Gràcies. Gràcies per no llançar-se a les vies i per no espentar ningú, per no armar-la, gràcies per no provocar una carnisseria. «De res», contestem tots a l’uníson. O no, sempre n’hi ha un que ho diu tard. Llavors passa una corrua de contenidors metàl·lics, sinistres, silenciosos. On van? Alacant? Què deuen dur? Quilos de samarretes de la Xina, plaques d’haixix? Molts milions de peles. S’acosta el meu tren; llum blanca. L’home escarransit torna a passar davant meu amb una burilla en la boca. Què és això que té entre el nas i el cigarro? Un moc que li penja. No se’l torca i pugem al tren.

Frases que u sent: «Lògica on no n’hi ha»

2011-04-11T04:53:00.000-07:00

«Les coses són molt més irracionals del que ens pensem. A voltes busquem la lògica a coses que no en tenen».

Un home parlant de l’atracció i de les relacions amb les dones.

Concert aniversari del Terra a Benimaclet

2011-04-09T04:04:00.000-07:00

Dissabte passat estiguí al camp de futbol de l’Sporting de Benimaclet, davant de la finca Espai Verd. S’hi celebraven els deu anys del Centre Social Terra i Obrint pas presentava nou disc. No tenia pensat anar-hi i acabí allí com qui diu de casualitat, però fou un esdeveniment interessant i m’alegre d’haver-hi estat present. Del bar Terra tinc algun record de facultat (especialment estar sopant una nit i veure com a la taula del costat uns punkies llançaven gots de colpet en terra, amb la consegüent destrossa de vidres). La música d’Obrint pas i la Gossa sorda no m’apassiona —llevat d’algun èxit indiscutible—, però és de justícia dir que en directe fan bona festa.

Em mire el concert des d’un discret segon pla, i mentre els meus amics m’expliquen qüestions musicals i alguns xafardejos que corren sobre els músics —tot se sap—, observe com el camp es va omplint amb un degoteig continu de persones. Mai hauria esperat que este concert aplegara tanta gent; grans i menuts —inclús algun carret de bebé— però sobretot adolescents, alterats per un còctel de primavera, hormones i música: criden, corren, boten, es besen… Fa goig de veure. Em diuen que s’han venut 4000, 5000, 6000 entrades… jo me’n faig creus. En pegar-me una volta pel recinte, perd el compte de la gent que conec de vista i que salude. Això és motiu d’alegria, però em neguiteja un poc pensar que som quatre gats en este xicotet món de la defensa de l’ús normal del valencià. Una bandera d’Espanya amb el bou ens aguaita des d’un balcó, com un voltor que sotja la seua víctima, recordant-nos que som minoria. Tracte d’ignorar-la.

Em quede amb un parell de moments bonics: el cor de xiquets en l’acabament de l’actuació d’Obrint pas i, sobretot, quan tocaren la muixeranga (amb castell inclòs entre el públic) amb dolçaina i contrabaix. He de reconéixer que aquelles notes em van aborronar.

Pròxima cita ineludible: dissabte 16 d’abril.

Amb bici per Llombai

2011-04-07T05:06:00.000-07:00

Aparquem al cementeri de Llombai; travessem el riu Magre —que desafia el seu nom i porta aigua— i seguim la carretera. Pocs metres a la nostra dreta hi ha el castell d’Aledua, que no veurem per falta de temps —a la pròxima no me’l perd! Darrere del castell s’alça la serra que recorrerem. Principiant com sóc en la bicicleta, no sóc conscient de les possibilitats de la meua màquina, que ja frisava perquè li donara un poc d’acció. El meu company, en canvi, n’és expert i, després d’uns retocs de forquilla de suspensió i rodes, m’apegue a roda d’ell disposat a aguantar el que m’exigisca, que per experiència sé que sol ser prou. La pujada per asfalt prompte deixa lloc a camí forestal, que al cap d’una estona comença a complicar-se i a guanyar rostària, amunt, amunt, i a omplir-se de pedres soltes. Fora del camí estem envoltats d’un mant verd i, llevat d’alguns pins escadussers, res no impedeix admirar les vistes de la vall. Bé, confesse que no puc fixar-m’hi massa, concentrat com estic en la meua respiració, que ara fa un esforç considerable. Però encara no trac el lleu; no estic disposat a deixar-me véncer tan prompte.

Després d’un xicotet descans reprenem la marxa per una pista forestal que anirà pujant i baixant. Llevat d’alguns problemes en el canvi de marxes a l’hora d’usar el plat menut, comence a gaudir d’este ball entre pujades costerudes i descensos ràpids. El company em convida a gaudir de les baixades, romanent dret sobre els pedals basculant el cos un poc cap arrere, deixant-me anar però ferm i, sobretot, sense frenar. Prompte m’adone que frenar és encara més perillós —derrapes i perds l’equilibri—, així que confie en les seues instruccions i en mi mateix. La sensació que causa la velocitat i el control alhora és això: tota una sensació.

Amb més calma ens acostem cap a un dels miradors. A la vora del camí veig un bosquet de pins que es nota ben cuidat, i també percep romer, margalló i llentiscle. Llàstima que el constipat no permet als meus narius distingir el perfum deliciós de la muntanya. M’agradaria fer més fotos. Per fi hi arribem, i veem al lluny la ciutat de València i l’Albufera, de la qual percebem tots els seus límits, envoltats de camps que en altra època de l’any seran verds. De tornada m’anime a experimentar més sensacions i descendisc per la meua primera trialera. Concentrat, confie en mi i malgrat la tensió en el quàdriceps femoral —o siga, les cuixes— la màquina llisca miraculosament damunt del mant de pedres multiformes i rebels. De foto finish, ens regalem la vista de la vall amb Catadau, Llombai i Alfarp. M'ho he passat de cine.

L'albufera al fons

Les dents de la bèstia descansen sobre el llentiscle

He llegit: «Pedro Páramo», de Juan Rulfo

2011-04-06T07:14:00.001-07:00

M’agrada conversar de les lectures que faig o que pretenc fer; m’interessa que els que han llegit el mateix llibre que jo em conten ―sense desvelar misteris, per descomptat― les sensacions que tingueren, què els va agradar o marcar i què no. Estic obert a recomanacions, que seduïsquen i em convencen per llegir un llibre, que «em venguen la moto» en el sentit positiu de la frase. També em sol agradar contar als meus coneguts interessats en literatura el que estic llegint.

Abans de començar Pedro Páramo, un amic me’n digué «Eixe llibre és una ratllada, no?», cosa que em féu riure, però no s’hi valia perquè ell en realitat només en tenia referències; mai se l’ha llegit. Una amiga experta en literatura hispànica que sí ho ha fet em digué que sempre que pensava en Comala ―el poble on transcorre la història― se l’imaginava tot roig, com l’infern… I és curiós perquè jo, en canvi, el veia gris, ombrívol, en blanc i negre, amb cases de parets foradades i portes obertes per on corren el vent i els fantasmes.

I el meu amic despert i de bona memòria —però de poc hàbit lector— tenia en certa manera raó quan descrivia tan gràficament i breu Pedro Páramo com una ratllada, si per una ratllada entenem un elenc d'escenes disposades en forma de puzle, sense linealitat temporal, sovint surrealistes, contades per diversos narradors; un text en què dins d’un mateix diàleg la frase d’un personatge pot pertànyer a la seua infància i la següent ser proferida en l’edat adulta ―sense avís previ al lector. En definitiva, un text oníric, d’una ambigüitat pròpia de la poesia, en el qual u es veu sovint desubicat. Tanmateix, tot fa un cert sentit i et veus submergit en un món particular i únic. Així, eixa ambigüitat és sovint precisament la gràcia de la història, combinada amb frases colpidores que apareixen ara i adés o descripcions que per breus no deixen de tindre força. I l’argument? N’hi ha prou amb dir que són pinzellades de les històries vitals dels personatges desgraciats d’un poble que giren al voltant del cacic local: Pedro Páramo. Una història de pecats, de submissió, de tristesa, de desventura, de viure en pena i continuar en pena una vegada u és mort.

Sabbra Cadabra

2011-04-05T04:33:00.000-07:00

Darrerament estic sentint Garage Inc., eixe disc de versions que féu Metallica, tan impregnades del seu caràcter, tan de garatge, tan improvisat. I m’està assaltant el riff alegre de “Sabbra cadabra”, una cançó original de Black Sabbath, en la qual un home ple d’il·lusions ―o hauria de dir-ne il·lús?— ens recorda que per molt que ens vulguem complicar la vida, les coses importants són ben simples de dir ―que no tant de trobar. Notareu que a mitjan cançó canvia prou la música i el to de la lletra: això és perquè en realitat són dos cançons entremesclades, “Sabbra cadabra” i “A national acrobat” —també de Sabbath― que queda inserida a mena d’interludi. Coses que sorgeixen al local. Espere que sentir-la vos insufle el mateix bon rotllet que a mi.

Sabbra Cadabra

I feel so good, I feel so fine
Love that little lady, always on my mind
She gives me love every night and day
Never gonna leave her, never going away

Em trobe tan bé
Vull eixa xiqueta, sempre la tinc al cap
Em dóna amor cada dia i cada nit
No la deixaré mai, mai me n’aniré del seu costat

Someone to love me, you know she makes me feel alright!
Someone to need me, love me every single day!

Algú que em vullga, ella em fa sentir tan bé!
Algú que em necessite, que em vullga cada dia de ma vida!

I feel so happy since I met that girl
When we're making love it's something out of this world
It feels so good to know that she's all mine
Gonna love that woman till the end of time

Em sent tan feliç des que coneguí eixa xica
Quan fem l’amor és una cosa fora d’este món
Em sent tan bé en pensar que és tota meua
La voldré fins el final dels temps

Someone to live for, I'll love her till the end of time!
She makes me feel happy, it's good to know that she's all mine

Algú per qui viure, la voldré fins al final dels temps!
Ella em fa feliç, és bo saber que és tota meua

[The national acrobat]

I am the world that hides
The universal secret of all time
Destruction of the empty spaces
Is my one and only crime
I lived a thousand times
I found out what it means to be believed
The thoughts and images
The unborn child never was conceived
You gotta believe me!
Hey! I'm talkin' to you!
Well, I know it hard for you
To know the reason why
And I know you'll understand
When it's time to die
I don't believe the knife you have
Will be the only one
You have to let your body sleep
To let your soul live on, Ha Ha!!

Sóc el món que amaga
El secret universal de tots els temps
La destrucció dels espais buits
És el meu únic crim
Vaig viure mil vegades
I vaig descobrir que vol dir ser cregut
Els pensaments i imatges
El xiquet no nascut mai fou concebut
M’has de creure!
Ei! T’estic parlant a tu!
Bé, ja sé que deu ser dur per a tu
Saber-ne el perquè
I sé que ho comprendràs
Quan arribe l’hora de la mort
No crec que el ganivet que tens
En siga l’únic
Has de deixar que el teu cos dorma
Per deixar que la teua ànima continue viva

[reprén Sabbra Cadabra, lletra dalt]

«El que habla en valenciano»

2011-04-04T15:37:00.000-07:00

En societat, tots som coneguts per apèndixs o aposicions que ajuden a clarificar qui som en cas de no ser reconeguts a la primera amb el nostre nom comú i arbitrari. Així, de Miquels n’hi ha a grapats, però se sabrà molt bé a qui ens referim si parlem de Miquel «el de la melena», «el germà de tal» o «el nóvio de tal». La gent ens coneix pels nostres fets, per una qualitat cridanera o qualsevol condició que ens diferencie de la resta. Perquè els xics que porten melena són minoria —on s’ha vist cosa menys masculina!—, u no sol tindre més d'un o dos germans i les xiques compromeses i honrades només tenen una parella —almenys oficialment.

Doncs bé, m’he adonat que en alguns llocs se’m coneix per Josep, el que habla en valenciano. Fa temps em sorprengué que després d’un parell de voltes d’acudir a un pub de Benidorm la relacions públiques 1) em reconeguera i 2) que m’anomenara amb aquest apel•latiu. En aquell context guiri la cosa tenia una certa gràcia. Ara bé, la qüestió comença a intrigar-me quan aquesta característica meua que en aquell establiment anglòfon era anecdòtica comença a ser una aposició normal al meu nom en el meu propi cercle, en la meua ciutat. I m’he recordat de tot açò mentre posava gasolina al costat de ma casa. Com sempre, li demane al treballador de la gasolinera —un home sempre amable i simpaticot—20 euros de 95. Contrariat, em demana que li ho repetisca i ho faig més a espai disculpant-me, ja que «amb les presses quasi ni vocalitzem». Amb tota sinceritat i humilitat el xic em diu —en valencià— que el problema és seu perquè «Amb els canvis de llengua, sovint m’equivoque i no sé si en són deu, vint…». I continua: «Com ací quasi tots t’ho diuen en castellà… quan ho fan en valencià pregunte per assegurar-me». Jo li somric sense saber què dir, sense voler detindre’m massa en el pensament que sóc minoria a casa meua i que m’agradaria ser conegut amb un altre apel·latiu.

Et quedaràs mocat

2011-04-01T07:04:00.000-07:00

Quant de temps feia que no anava a un concert de heavy metal? L’ocasió s’ho mereixia: Metallica i Judas Priest, els meus favorits. I tot i que no eren els autèntics —sinó bandes tribut―, el concert actuà en mi com un lenitiu, una xutada d’energia. Malgrat no omplir la sala, l’ambient era especial: tant rostres jóvens com velles cares conegudes de la nit; sacsejades de cap amb monyo estil Marty Friendman i d’altres que enyoraven antigues melenes; moviments de maluc insolents i alguna xavala en cuiro i tacons d’agulla. De Seek’em all em quede amb «els dits més ràpids de Catalunya» del guitarrista; de Killing Machine un Halford que a més de no cantar gens malament, sorprenia caracteritzat amb jupa de cuiro, fuet i ulleres de sol de pera. A esta última banda el show li va eixir brodat, tret d’una badada amb el pedal de guitarra just en el solo de Painkiller, que anava a ser l’última cançó. El públic li ho perdonàrem, i ens ho compensà amb el tema més pausat, macarra i ple d’actitud, que ara vos mostre traduït.

You’ve Got Another Thing Comin'

Et quedaràs mocat

One life I'm gonna live it up
I'm takin' flight said I'll never get enough.
Stand tall I'm young and kinda proud
I'm on top as long as the music's loud.
If you think I'll sit around as the world goes by
You're thinkin' like a fool 'cause it's a case of do or die.
Out there is a fortune waitin' to be had
If you think I'll let it go you're mad
You've got another think comin'.

Només hi ha una vida i pense viure-la al màxim
Alçar el vol, mai no en tinc prou
Amb el cap ben alt, sóc jove i orgullós
Mentre la música sone alta, jo sóc l’amo
Si et penses que m’estaré assegut mentre el món passa de llarg
T’estàs enganyant molt, açò és qüestió de vida o mort
Ahí fora hi ha una fortuna esperant que algú l’agarre
Si penses que la deixaré anar estàs boig
Et quedaràs mocat

That's right here's where the talkin' ends
Well listen this night there'll be some action spent.
Drive hard I'm callin' all the shots
I got an ace card comin' down on the rocks.

Correcte, ací és quan s’acaba la conversa
Bo, escolta, esta nit hi haurà un poc d’acció
Estar al meu costat no és fàcil, sóc jo qui mana
Tinc un as guardat per quan les coses vagen malament

If you think I'll sit around while you chip away my brain
Listen I ain't foolin' and you'd better think again.
Out there is a fortune waitin' to be had
If you think I'll let it go you're mad
You've got another think comin'.
In this world we're livin' in we have our share of sorrow
Answer now is don't give in aim for a new tomorrow.

Si et penses que em quedaré quiet mentre em corques el cervell

Escolta, açò no és broma, millor pensa-t’ho dos voltes.
Ahí fora hi ha una fortuna esperant que algú l’agarre
Si et penses que la deixaré anar estàs boig
Et quedaràs mocat

En este món tots tenim la nostra ració de patiment

La resposta ara és no rendir-se, per buscar un nou demà

Oh so hot no time to take a rest yeah
Act tough ain't room for second best.
Real strong got me some security
Hey I'm a big smash I'm goin' for infinity yeah.

Ara estem de puta mare, no hi ha temps per descansar
Sigues dur, no hi ha lloc per al que queda segon.
Fort de veres, em dóna seguretat
Ei sóc la revelació que apunta a l’infinit

He llegit: «Un amor a cada bar», de Lluís-Anton Baulenas

2011-03-29T00:59:00.000-07:00

Tot i que lleva espai en la prestatgeria i imposa un poc de pressió, estic content d’acumular llibres. Fa només uns dies vaig poder llegir un dels meus regals de reis, Un amor a cada bar. Qui me’l regalà sabia que la fórmula «Barcelona + vida nocturna + anys huitanta» a priori m’anava a interessar. A pesar que la publicació és recent (2010), la majoria d’aquests relats van ser escrits fa vint anys, en la primera època de l’autor, qui sembla que després ha tingut èxit amb altres novel·les que de moment no he llegit. D’entrada, em cridà l’atenció ―i alhora em posà alerta― que en el pròleg Baulenas recalcara que ell ja no és la mateixa persona que va escriure aquests relats, i demana al lector «comprensió i indulgència».

Prompte u comprén per què. El text manca completament del que hui diríem correcció política —la qual cosa, com no, és un dels reclams del producte. El narrador maltracta verbalment els personatges: una pidolaire escarransida, un transvestit sotmés a les vexacions de clients rics capritxosos i del seu propi pare, un vella portera cruelment assassinada a mans del veí que la coneix des de xiquet, un gitano analfabet i ludòpata amb tendències assassines… I és que el text abunda de descripcions sòrdides, violentes, sexuals més o menys gratuïtes. El leitmotiv del recull és la descripció detallada la humiliació, la submissió i la mesquinesa dels personatges, sovint marginals. Una mena d’exercici literari sàdic que, la veritat, no m’ha fet el pes. Amb tot, té un cert efecte sorprenent, una certa originalitat, i és de fàcil lectura, puix que el llenguatge és clar, senzill, col·loquial. S’hi veu un autor que sap escriure i que fa provatures, a la recerca d’un estil propi.

[En la col·lecció a què pertany aquest volum hi ha també un recull de contes de Georges Moustaki, que jo no sabia que a més de cantar, escriguera. Tindrà res a veure l’estil de Baulenas amb l’alegria de la vida a què canta Moustaki? Em figure que no.]

Russafa és

2011-03-28T02:04:00.000-07:00

Russafa és un adolescent que flipa sentint Ramones i mira encuriosit la cambrera d’estètica sinistra de El pequeño diablo. Russafa són uns acabats de llicenciar que es fan la foto de l’orla i en acabant ho celebren cofois entre canyes. Russafa és un magrebí que t’ofereix costo en una cantonada; un borratxet que compra un entrepà de mortadel·la en un forn a les cinc de la matinada; una jove escriptora en un pis de renda antiga, hi reescriu la seua vida i persevera per publicar les seues novel·les; una àvia octogenària que cau un bac en sa casa i no té qui l’arreplegue; un vagabund que viu entre cartons; algú que inverteix els estalvis en una guitarra. Dos jóvens que s’acosten als trenta parlen de desenganys amorosos entre pipades de narguil i xarrupades de te.

Ningú d’ells nasqué a Russafa. Però sense ells no hi ha mite, no hi ha història, i Russafa pareix una xarxa de carrers desèrtics per on tan sols corre el vent.

Vesprada de diumenge, carrers desèrtics, plens de sol, només hi corre el vent.

He vist: «Cisne negro» de Darren Aronofsky

2011-03-22T00:19:00.000-07:00

M’agrada la idea d’esta pel•lícula: com algú que té por de madurar, de viure, i que damunt pretén fer-ho amb un afany de perfecció, acaba boicotejant la seua felicitat sense remei. En el cas d’esta ficció, fins límits ben malaltissos. Una gran frase del film ho resumeix bé: «La única persona que se interpone en tu camino eres tú misma».

Ara cal mesurar-ne la qualitat i veure, com algú una vegada em va dir, si «la idea està ben expressada».

Val a dir que té punts simplistes. No sé com dir-ho, potser té quelcom de clixé la polarització entre cigne blanc envers negre, o innocència envers temptació… per no esmentar el fet que algunes escenes i reaccions dels personatges —estereotipats— es veuen d’una hora lluny. Ara bé, el misteri que li dóna el punt surrealista enganxa des del principi i en part justifica estos estereotips cap al final del film; el paral·lelisme entre la vida de la protagonista i el ballet que interpreta és interessant i Natalie Portman actua francament bé. Però sobretot, com deia al principi, el millor és el caràcter psicològic de l’assumpte, que és una cosa ben humana i real. Si bé és cert que hi sobren alguns moments de tensió: deu ser que sóc massa sensible, però he estat patint bona part del film, que té escenes bastant desconcertants i no pocs moments desagradables de ferides, sang i esglais propis del gènere de terror. En qualsevol cas, amb coses bones i roïnes, és una pel·lícula que té l’efecte estranyador, sorprenent; que no deixa indiferent.

Dia 18

2011-03-21T02:09:00.000-07:00

La figura d’un home recorre el mapa de Ciutat Vella; serpenteja pels carrers evitant la bullícia fallera. Diríeu que no segueix un rumb lògic, racional. Zigzagueja, recula, gira, enfila. Es deté en portals i cantonades. Ara hi busca atiar records, adés vacil·la i en fuig. La cadència d’uns passos que trepitgen, tremolosos, una casella del calendari, l’aniversari funest. Tempteja suau —«només un poc», es diu—, conscient del risc que s’hi òbriga una escletxa que l'engula i l'hi atrape.

Des del cel, una lluna quasi plena observa els rampells d’estultícia dels hòmens.