diumenge, 29 de novembre del 2009

He llegit: «La pell freda», d’Albert Sánchez Pinyol.


Molt bona, molt bona. «La pell freda» és una de les novel·les que més m’han sorprés aquest any. L’objectiu d’aquest post, diguem-ho ja, no és un altre que recomanar-vos-en la lectura. M'alegra comprovar com en la literatura catalana actual tenim obres que podem qualificar, sense por d’errar, d’universals. Poques vegades m’ha passat de llegir una novel·la en català que em recordara obres com The Lord of the Flies, Heart of Darkness, o 1984. I és que és lloable com Sánchez Pinyol ha aconseguit, mitjançant un llenguatge precís i entenedor («fer fàcil el que és difícil», com diu l’autor) tractar temes com el colonialisme, la violència, els conflictes bèl·lics, la por i la incomprensió entre cultures i nacions, les giragonses de l’amor i l’odi, l’afecte i el plaer. I tot per mitjà del la fantasia, d’una història extrema, del que en aparença és una novel·la d’aventures.

Cinc cèntims de l’argument: un activista irlandés, decebut amb el rumb polític que ha pres el país pel que tant ha lluïtat, s’autoexilia per despit en una diminuta illa deserta, perduda de la mà de Déu, amb l’excusa desenvolupar-hi durant un any una faena de tècnic meteorològic que no té gaires complicacions. Però no hi estarà sol. Hi ha també Batís, l’habitant del far, un germànic de passat fosc, un tipus, fred, calculador, simple i capquadrat. Tal volta un sonat. Molt prompte, l’aparició d’unes estranyes criatures a l’illa els obligaran a conviure junts en un espai reduït, en tensió i perill continus, en una lluita per la supervivència i amb una por malaltissa de l’enemic desconegut. L’extremisme de la situació, la falta de complicitat i la incomprensió amb el seu company, la situació i la successió dels esdeveniments i les relacions amb les bèsties faran aflorar en l’irlandés instints que desconeixia. El canviaran sense remei. Però, ¿qui són aquests monstres? ¿En què s’assemblen i en què es diferencien dels humans? Qui o què és el vertader enemic, si és que n’hi ha un?

El final... Sí, sol passar que no és com l’esperaves –però, què esperava? Podia cap final ser satisfactori?– Podria dir que és descoratjador, pessimista, claustrofòbic. O potser no? Depén. Fa una mica de ràbia perquè es queda a mitges. Queden preguntes en l’aire, misteris per resoldre. Se’t queda l’ànsia per saber més sobre Aneris, la mascota-bestiola d’en Batís; de la seua relació d’incomprensió i alhora necessitat mútua amb l’irlandés; per conéixer el món i la condició de les bestioles que habiten a les profunditats. Tal volta les respostes a eixes preguntes siguen irrellevants per al missatges que la història vol transmetre. Siga com siga, aquesta novel·la la gaudeixes des de la primera pàgina fins a l’última. El gaudi del treball ben fet.

4 comentaris:

Pau M. ha dit...

Jo la vaig llegir ja fa uns anys; a mi també em va agradar molt, per això vaig llegir després Pandora al Congo...si t'ha agradat La pell freda ja pots agafar aquesta per banda; collonudes les dos, de principi a final.

Speaker ha dit...

Gràcies per la recomanació, Pau. De "Pandora al Congo" també n'havia sentit parlar, en cercar un poc d'informació sobre l'autor. Ara tinc més a mà la de "Tretze tristos tràngols", però en quant puga llegiré la que em recomanes també.

Salut!

Lluís ha dit...

Si que l'has llegida prompte! Veritat que te la beus, més que llegir-la? Una novel.la bonísima, ja clàsica, ja canònica, encara que no faça més de quatre anys.

Eco Taronja ha dit...

A mi també m'agradà a munto. Molt recomanable.